A tomba oberta

 Dins de la literatura de terror escrita o traduïda en català, existeix encara un buit que caldria omplir: les antologies de relats. En aquesta primera entrada dedicada a les antologies de terror, voldria parlar-vos de la col·lecció Tomba Oberta, de l’editorial alzirenca Tàndem Edicions, un segell d’Edicions Bromera, una de les propostes culturals actuals més interessants del País Valencià.

La col·lecció Tomba Oberta cerca reunir “el millor de la literatura gòtica clàssica i també obres d’autors que naveguen per les aigües de l’horror”, i està pensada per a joves a partir dels 14 anys. Dissortadament, en aquesta col·lecció iniciada ara fa deu anys només s’han publicat dues antologies de relats: Criatures d’ultratomba (2011) i Criatures monstruoses (2015), ambdues a càrrec de l’escriptor David Mateo (València, 1976), i amb unes impressionants il·lustracions de coberta realitzades per l’artista guipuscoà Iban Barrenetxea (Elgoibar, 1973).

Criatures d’ultratomba és una antologia dedicada als vampirs, una criatura que, segons podem llegir a la contracoberta, “ha ressuscitat, viu entre nosaltres i té set, molta set de sang”. El recull va tenir un cert èxit perquè, quatre anys després de la seva primera edició, el juliol de 2011, va aconseguir arribar a una segona edició, el març de 2015.

A l’obrir aquest aplec, el lector es trobarà amb un breu pròleg (pàgines 5-11), de l’antòleg, David Mateo que, lamentablement, conté més d’una relliscada com la que destaco a continuació:

“Prompte, les cròniques de l’esplendorosa Albió es tornen més negres que mai. La literatura victoriana de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell o George Eliot, fins ara tenyida de romanços impossibles, obri el pas a un realisme més descarnat, com el de Charles Dickens. Finalment, apareix un gènere molt més sinistre i profà: el gòtic, els màxims exponents del qual són Horace Walpole, Ann Radcliffe, Edgar Allan Poe, Mary Shelley o Bram Stoker” (pàgina 7).

Com sabran els lectors, l’època victoriana és un període de la història del Regne Unit que està definit pel regnat de Victòria I (del 20 de juny de 1837 al 22 de gener de 1901). Resulta evident, doncs, que Jane Austen (1775-1817), no pot ser pas considerada una “escriptora victoriana”. En el cas de Brontë (1816-1855), Elizabeth Gaskell (1810-1865) i George Eliot (1819-1880), pseudònim de Mary Ann Evans, sí que podríem ubicar-les en aquest període històric. Amb tot, i deixant a banda l’adjectiu “descarnat” per a referir-se a la prosa de Dickens, el que més haurà grinyolat al lector és la consideració, per part del prologuista, del gòtic com un gènere “més sinistre i profà” que apareixeria després de la literatura victoriana. És fa difícil comprendre com Horace Walpole (1717-1797) i Ann Radcliffe (1764-1823), poden ser post-victorians, quan de fet varen ser dues de les baules més importants del naixement del gènere gòtic, el qual podem situar entre la publicació de The Castle of Otranto (1764), d’Horace Walpole i la magnífica novel·la de Charles Maturin (1782-1824), Melmoth the Wanderer (1820). Menció a part mereix la inclusió de Poe en aquesta llista, un autor nascut als Estats Units el 1809 i finat en aquell país el 1849, que difícilment podem vincular amb la literatura victoriana britànica.

De fet, durant l’època victoriana el gòtic ja era un gènere en declivi que havia perdut popularitat per la gran acceptació de la novel·la històrica capitanejada per Sir Walter Scott, tot i que va perviure en les ficcions seriades dels penny dreadfuls, fins a la dècada del 1880 quan, a remolc del decadentisme fin de siècle, va evolucionar cap a un “gòtic urbà” en què hi podríem situar grans obres com l’Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde (1886), de Robert Louis Stevenson; The Picture of Dorian Gray (1890), d’Oscar Wilde; Trilby (1894), de George du Maurier; Dracula (1897), de Bram Stoker; The Beetle (1897), de Richard Marsh, etc.

Tornant a l’antologia, aquesta recull vuit narracions, que no estan ordenades cronològicament, traduïdes per Joan Lluís Navarro Peiró: “La família del Vurdalak”, d’Alexei Constantin Tolstoi (1817-1875); “Berenice” i “Morella”, d’Edgar Allan Poe (1809-1849); “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, d’Elizabeth Caroline Grey (1798-1869); “La morta enamorada”, de Théophile Gautier (1811-1872); “El vampir”, de John William Polidori (1795-1821); “VYI”, de Nikolai Gogol (1809-1852) i “No desperteu els morts”, de Johann Ludwig Tieck (1773-1853).

Evidentment, cada antologia implica una tria i els gustos de l’antòleg són inescrutables, tot i que, si jo hagués de realitzar una tria de narracions del segle XIX sobre la figura del vampir, hagués pensat en “The Mysterious Lodger” (1850); de Joseph Sheridan Le Fanu; “Ken’s Mystery” (1883), de Julian Hawthorne; “Good Lady Ducane” (1886), de Mary Elizabeth Braddon; “Let Loose” (1890), de Mary Cholmondeley o “A True Story of a Vampire” (1894), del Comte Eric Stanislaus Stenbock, per citar-ne només uns quantes. Amb tot, el lector no acaba de comprendre perquè, si el pròleg dóna tanta importància al període victorià, la tria de Mateo contingui dues obres britàniques prèvies a aquesta època (“El vampir”, de Polidori, de 1821 i “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, de Elizabeth Caroline Grey, de 1828); dues peces d’autors de l’imperi rus (“La família del Vurdalak”, de Tolstoi, publicada originalment en francès el 1839 i “VYI”, de Gogol, de 1835); dos relats de Poe (“Berenice” i “Morella”, de 1835); una obra francesa (“La morta enamorada”, de Gautier, de 1836) i una peça escrita originalment en alemany (“No desperteu els morts”, 1823, d’Ernst Raupach, tot i que en aquesta antologia encara està atribuïda a Tieck, com va succeir durant molt de temps). És a dir, cap obra escrita al Regne Unit durant el període victorià!

El segon volum de la col·lecció Tomba Oberta, Criatures monstruoses, va ser publicat l’octubre de 2015. En aquest cas, es manté, com he dit abans, l’antòleg i prologuista (David Mateo) i l’il·lustrador (Iban Barrenetxea), però canvia el traductor, que és Josep Franco Martínez.

En el pròleg de Mateo (pàgines 5-13), se’ns explica el paper de la productora fílmica Hammer a l’hora de establir “un cànon de depredadors” (pàg. 7), un “panteó de monstres” (pàg. 13), on hi trobem la mòmia, el licantrop, el vampir, l’autòmat, el dimoni que posseeix un ésser humà, el fantasma i el zombi. No acabo d’entendre com l’autor pot haver passat per alt la importància de les pel·lícules d’horror de la Universal en la creació d’un veritable (i previ!) univers cinematogràfic de l’horror —de The Phantom of the Opera (1925) a The Creature Walks Among Us (1956), passant per Dracula (1931), Frankenstein (1931), The Mummy (1932), Island of Lost Souls (1932), The Invisible Man (1932), The Wolf Man (1941) o Creature from the Black Lagoon (1954), per citar-ne només algunes—. Pobres Bela Lugosi, Boris Karloff i Lon Chaney Jr.!

En aquesta ocasió, les narracions triades són, segons l’antòleg representatives de cada criatura monstruosa: “Lot número 249”, d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), sobre la mòmia; “Cap de llop”, de Robert E. Howard (1906-1936), sobre l’home-llop; “El gat vampir de Nabeshima”, del baró Algernon Bertram (1857-1916), sobre el vampir; “L’home d’arena”, d’E.T.A. Hoffmann (1776-1822), sobre l’autòmat; “La Venus d’Illa”, de Prosper Mérimée (1803-1870), sobre el dimoni que posseeix un ésser humà; “La muntanya de les Ànimes”, de Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870), sobre el fantasma; “La pàl·lida esposa de Toussel”, de William Seabrook (1884-1945), sobre el zombi i “La llegenda de Sleepy Hollow”, de Washington Irving, de nou sobre el fantasma. Com es pot veure, en aquesta ocasió tampoc no s’ha seguit un criteri cronològic per a ordenar les narracions.

Personalment, en lloc de dues narracions sobre fantasmes, s’hi hauria pogut incloure només un conte sobre aquest ésser del més enllà i emprar l’espai disponible per a un relat sobre l’home invisible o, potser, per a algun monstre en la línia de Creature from the Black Lagoon. Però, com he dit més amunt, els criteris de l’antòleg són inescrutables.

En resum, ens trobem davant de dues bones mostres d’un fet que hauria de ser molt més habitual en les lleixes de les nostres llibreries: la traducció al nostre idioma de les millors obres de terror de la literatura universal. Espero que les editores i els editors recullin el guant i acceptin aquest desafiament, ja que crec que serà molt positiu a l’hora d’augmentar i fidelitzar el nombre de lectors en català.

Stephen King, el rei del terror

Avui dia ningú no discuteix que el rei del terror literari contemporani va néixer el 21 de setembre de 1947 a Portland, Maine, i respon al nom de Stephen Edwin King. Bé, ningú a part de Dean Koontz, suposo... Però, què és el que fa que els terrors de Stephen King siguin tan llegits per lectors d’arreu del món?

Si hagués de respondre breument aquesta qüestió, recorreria a les paraules del propi autor. King, en una entrevista recopilada per Tim Underwood i Chuck Miller (1988), va deixar una descripció bastant ajustada del tipus de terror que trobem a la majoria de les seves obres:

“La meva idea del que hauria de ser una història de terror [és que] el monstre no hauria de ser en un cementiri de la vella i decadent Europa, sinó a la casa del final del carrer”.

Aquesta concepció del terror modern és ben present a la immensa majoria dels textos de King. De fet, el lector només ha de llegir la magnífica novel·la de vampirs ‘Salem’s Lot (1975), per entendre a la perfecció a què es refereix amb aquesta noció del terror ubicat o transferit a un espai ben proper al lector. El monstre pot estar-nos esperant a la casa del costat... O, com a mínim això és el que ens vol fer creure l’autor perquè, al final, descobrirem que el veritable monstre té molt més a veure amb nosaltres del que estaríem disposats a acceptar.

Aquesta mirada del terror contemporani que desplega King té els seus antecedents més coneguts en el treball de tres grans autors: Ray Bradbury, Shirley Jackson i Richard Matheson, i ha contribuït ha reconfigurar les convencions del terror contemporani. Si ens fixem en el terror europeu de principis dels anys setanta, podem trobar una concepció similar a la compilació Demons by Daylight (1973), de Ramsey Campbell —com a data curiosa i per poder contextualitzar aquests relats, convé tenir present que Campbell ja els tenia enllestits el 1968 i s’havien de publicar el 1971, però l’edició es va haver de posposar per la mort de l’editor,  un tal August Derleth—.

Dissortadament, en aquesta entrada no em puc entretenir més temps en les idees de King sobre el terror i la seva plasmació literària, però, si en voleu saber més, us recomano llegir el magnífic assaig Danse Macabre (1981), on l’escriptor recupera i amplia alguns dels assumptes dels que va parlar en un curs sobre els temes de la literatura sobrenatural a la Universitat de Maine durant la tardor de 1978 —o entre la publicació de The Stand i la de The Dead Zone, l’única de les seves novel·les escrites a partir d’un estudiat esquema previ que l’autor considera realment reeixida—.

Ara, passaré a revisar les traduccions de les obres de Stephen King al català i, possiblement, més d’un i d’una s’endurà una bona sorpresa i correrà cap a la seva llibreria (o biblioteca) preferida.

La primera edició d’una novel·la de King en català no va arribar fins a l’octubre de 1988, però va representar una bona sacsejada dins del panorama del gènere en català: Carrie va sortir al número 39 de la col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes amb traducció d’Andrew Langdon-Davies, fill de John Langdon-Davies (1897-1971), un dels primers corresponsals de guerra i un gran promotor de la cultura catalana, amic personal d’intel·lectuals com Ventura Gassol, Marià Manent, Josep Pla o Carles Riba. La vida d’aquest periodista i escriptor, sens dubte, mereixeria una novel·la on es parlés de la seva activitat humanitària durant la guerra civil en favor dels escriptors catalans o dels nens orfes refugiats. Nosaltres, però, hem de tornar a Stephen King i, per tant, us recomano que, si us interessa el personatge llegiu el llibre Darrere les barricades (1936, reeditat el 2009 per Angle Editorial), considerat com “la narració més convincent i vívida que s’ha escrit mai” sobre aquesta contesa.

 

Aquí teniu la primera coberta d'un llibre de Stephen King traduït al català
i, de propina, la de Darrere les barricades, de John Langdon-Davies.

La següent història de King traduïda al català, el relat “La darrera copa, la trobarem dins de l’antologia Joves monstres —compilada per Isaac Asimov, Martin H. Greenberg i Charles G. Waugh—, que va ser traduïda per Carles Llorach i publicada per Edicions de la Magrana en el número 75 de la col·lecció L’esparver. En aquest recull, publicat per primera vegada en català el 1989, a més hi trobem contes de Ray Bradbury, Saki, Chelsea Quinn Yarbro, Clifford D. Simak o Tanith Lee, entre d’altres.

Els anys noranta van continuar aquesta embranzida editorial i van portar molt bones notícies per als lectors catalans aficionats a Stephen King: el 1993 Columna editava Misery amb traducció d’Esteve Riambau i Saurí, i l’any següent, amb la col·laboració de l’Enciclopèdia Catalana, publicaven Cementiri d’animals, amb traducció de Lluís Miquel Benàsser. Per desgràcia, els números segurament no deurien ser els esperats —coses de ser una “cultura satèl·lit”, segurament—, i els lectors en català de King s’hauran de conformar amb la reedició de la traducció de Carrie que va fer La Magrana (1999), per completar aquesta dècada.

El segle XXI, però, va començar d’una manera quasi immillorable: Edicions 62 publicava diversos títols de King i, a més, ho feia als pocs mesos que aquestes sortissin en anglès. Així, el 2001 es publicava en tapa dura L’atrapasomnis (Dreamcatcher, 2001), amb traducció de Lluïsa Moreno Llort; el 2003 es publicava el recull Tot és definitiu: Catorze contes obscurs (Everything’s Eventual: 14 Dark Tales, 2002), amb traducció d’Esther Roig Giménez; el setembre de 2006 publicava El mòbil (Cell), una novel·la que havia vist la llum el mateix any a EUA, amb traducció de Xavier Solé Muñoz, Xavier García Muniesa i Mar Albacar i Morgó, i, per últim, el maig de l’any següent es publicava La història de la Lisey (Lisey’s Story, 2006), una novel·la que combina la història romàntica amb elements de terror psicològic i que, segons sembla, és la que King valora més entre totes les que ha escrit. En aquest cas, la traducció va ser realitzada per Concepció Iribarren Doradeu, Joan Puntí Recasens i Glòria Barrobés Mies.

 

Però, un cop més, després d’aquestes quatre publicacions, quan semblava que, per fi!, les traduccions al català de Stephen King començaven a ocupar el lloc que mereixien en les lleixes de les llibreries, la font es va assecar abruptament durant deu anys.

Per sort, els astres es van tornar a alinear en favor dels amants de la literatura de terror i el 2018 van arribar a les llibreries dos llibres del rei del terror: Males Herbes va publicar el recull de contes Torn de nit (Night Shift, 1978), amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, on hi trobem veritables joies de King: “Jerusalem’s Lot”, “A vegades tornen” o “Els nens de les panotxes”. Un llibre senzillament imprescindible que va rebre dos premis Ictineu el 2019: el de millor antologia fantàstica traduïda i el de millor conte traduït, per “La trinxadora”; per la seva banda, L’Altra Editorial s’atrevia amb el primer assaig de King traduït al català, el brillant Escriure: Memòries d’un ofici (On Writing: A Memoir of the Craft, 2000), de la mà de Martí Sales i Sariola —encarregat també de la traducció al català de dues obres mestres de Shirley Jackson per a aquesta editorial: La maledicció de Hill House (2014) i Sempre hem viscut al castell (2016)—. Afortunadament, el públic català ha respost molt bé a aquesta aventura i el mes de març d’enguany arriba a les llibreries la segona edició d’Escriure: Memòries d’un ofici.

    

El darrer llibre de Stephen King traduït al català —també per Martí Sales i Sariola—, ha estat la novel·la La gran caminada (The Long Walk, 1979, amb el pseudònim de Richard Bachman), que va arribar a les lleixes de les llibreries ara fa quasi any, el setembre de 2020. Però, pel poc que sabem, sembla ser que ben aviat tindrem nous títols del rei del terror traduïts al català...

Acabo aquesta entrada amb una taula on hi trobareu les edicions al català dels llibres publicats per Stephen King. Com veureu, ja tenim set novel·les, una trentena llarga de relats i, fins i tot, un assaig de l’escriptor traduïts al nostre idioma. Els coneixíeu? I, permeteu-me una darrera pregunta, si poguéssiu triar un llibre de Stephen King per a que fos traduït al català, quin seria? Jo ho tinc ben clar: si fos una novel·la, ‘Salem’s Lot (1975), i, si hagués de ser un recull de relats, possiblement triaria Skeleton Crew (1985) —tot i que Nightmares & Dreamscapes (1993), també em barrufaria molt—.

 

ANY EDICIÓ ORIGINAL	TÍTOL ORIGINAL	ANY EDICIÓ EN CATALÀ	TÍTOL TRADUCCIÓ	EDITORIAL TRADUCCIÓ
1974	Carrie	1988	Carrie	Laertes
		1999	Carrie	La Magrana
1978	Night Shift	2018	Torn de nit	Males Herbes
1979	The Long Walk	2020	La Gran Caminada	Males Herbes
1983	Pet Sematary	1994	Cementiri d’animals	Enciclopèdia Catalana / Columna
1987	Misery	1993	Misery	Columna
2000	On Writing: A Memoir of the Craft	2018	Escriure: Memòries d’un ofici	L’Altra Editorial
2001	Dreamcatcher	2001	L’atrapasomnis	Edicions 62
2002	Everything’s Eventual: 14 Dark Tales	2003	Tot és definitiu: Catorze contes obscurs	Edicions 62
2006	Cell	2006	El mòbil (Cell)	Edicions 62
2006	Lisey’s Story	2007	La història de la Lisey	Edicions 62

  

Aquella nena malparlada

 

Una de les mostres més clares del bon moment que passa la literatura de gènere en català és l’eclosió de noves editorials que han aconseguit sacsejar el tauler de les lectures de multitud persones a casa nostra... i fins i tot de gent que no tenien el català com una de les seves llengües. En aquest sentit, he de confessar que em va provocar un cert esborronament veure una piulada a Twitter en què una lectora afirmava que volia aprendre a llegir en català per seguir les novetats que publicaven editorials com Mai Més o Chronos, per citar-ne només dues.

En aquest sentit, i centrant-nos en el terror, l’aparició d’Obscura Editorial ha estat una veritable alenada d’aire fresc en el nostre sector. Una alena a la qual, des d’aquí, desitjo una llarga vida. Per aquells que encara no la conegueu, Obscura es presenta com un projecte editorial que té “el propòsit de convertir-se en un referent de la literatura de terror i de fantasia del país”, un propòsit que neix amb la pretensió de “contribuir a treure el gènere del nínxol i acostar al lector a un terror i una fantasia de qualitat, alimentant-se de l’ocult, el fantàstic, el misteriós, el desconegut...”. La primera gran passa que han fet en aquest sentit demostra que no feien pas una catxa: la publicació en tapa dura d’una de les millors obres de terror del segle XX, dissortadament inèdita fins ara en català, L’exorcista de William Peter Blatty. A més, per acabar de reblar el clau, Obscura ha traduït l’edició del 40è aniversari de la novel·la, revisada i ampliada per l’autor i que, en paraules d’aquest, es tractaria de la versió per la qual voldria ser recordat. Com veieu, no s’hi han posat pas per poc, no...

La novel·la de Blatty, publicada per primera vegada el 1971, és una de les obres que van conformar la denominada “nova onada de terror” en la literatura de gènere, juntament amb Rosemary’s Baby (1967), d’Ira Levin i The Other (1971), de Thomas Tryon. Dissortadament, totes dues novel·les encara resten inèdites en català. Com a anècdota, voldria afegir que, fins on sé, la única obra de Levin que s’ha traduït a la nostra llengua de Levin fou Una besada abans de morir, de la mà de Josep Vallverdú, i que podeu trobar a la cèlebre col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62, que dirigí Manuel de Pedrolo.

Aquestes tres novel·les van servir per demostrar al sector editorial que el terror era una bona aposta i que hi havia milions de lectors i lectores aficionats a les històries més paoroses. A més, segons la meva opinió, l’èxit editorial —i fílmic— d’aquestes obres va permetre que el fil negre del terror continués el seu camí, connectant les peces mestres de Shirley Jackson i Richard Matheson de finals dels quaranta i els cinquanta amb l’aparició de noves veus del terror a mitjans dels setanta —Stephen King i Carrie (1974) o James Herbert i The Rats (1974) —. I parlant del fil negre del terror... Avui tots sabem que, després de la brillant novel·la de Herbert, el Regne Unit va viure un autèntic tsunami de relats i novel·les sobre animals terrorífics —del qual, segurament, la brillant Slugs (1982), de Shaun Hutson sigui una de les millors mostres—, però... i si The Rats no s'hagués arribat a publicar mai, aquest tsunami s'hauria arribat a produir? Per cert, abans de tornar a l’obra de Blatty, aprofito l’avinentesa per recordar als i les editores que encara no hem pogut gaudir dels atacs d’aquests exèrcits de llimacs i rosegadors en català.

Portades de les primeres edicions de les novel·les de Herbert i Hutson.  

L’edició de L’exorcista d’Obscura és una petita peça de museu, amb una coberta absolutament magnífica —el disseny és de David Rendo—, i una traducció ben juganera d’Eduard Sepúlveda —estic segur que s’ho va passar molt bé amb el fragment de les pàgines 226-228—, que aconsegueix transmetre tota l’angoixa i opressió de l’anglès original. En definitiva, Obscura ha editat una obra que tot aficionat al terror ha de tenir a les seves lleixes, sí o sí. Vaja, un must en tota regla, que en diuen ara.

No voldria acabar aquesta entrada sense apuntar un estrany vincle que ha fet el meu cap entre l’obra de Blatty i Jacint Verdaguer. L’autor americà inicia el primer capítol de L’exorcista amb aquestes paraules:

“Com la breu i funesta resplendor de les erupcions solars que els ulls dels cecs tan sols perceben vagament, el començament de l’horror passà gairebé inadvertit; de fet, en l’esgarip del que passà després, quedà oblidat i potser no relacionat de cap manera amb l’horror. Era difícil de jutjar” (pàg. 23 de l’edició catalana).

Bé, doncs, com molts de vosaltres sabeu, Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, realitzà exorcismes. Com? Que no ho sabíeu? Doncs ho podeu comprovar llegint la brillant edició, realitzada per Enric Casasses, Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (2014, Verdaguer Edicions), on, podreu capbussar-vos en un retaule de fragments i apunts que Verdaguer va escriure durant els tres anys que va assistir a les sessions d’exorcismes a la Casa d’Oració, al carrer Mirallers de Barcelona. Allà, entre blasfèmies i dimonis que parlen per boca de persones posseïdes, hi trobareu un fragment ben interessant: “Lo sacerdot va pel món com un cego cantant amb los ulls clucats”. Potser és que, davant de les obres del diable, tots ho acabem sent un xic, de cecs?

Benvinguda

Sigueu benvinguts i benvingudes a El Cau del Terror!!

Soc en Jordi Llavoré, escriptor i traductor especialitzat en el terreny del terror i el fantàstic. La meva afició per la literatura de terror va començar de ben petit, quan van caure a les meves mans els primers llibres d’Edgar Allan Poe i Bram Stoker. Amb els anys, han estat centenars les obres que he llegit tot cercant la mateixa sensació dels primers ensurts i esborronaments... i la veritat és que algunes ho han aconseguit i, fins i tot, n’he trobat que les han superat!!

Segons el DIEC, un cau és un “forat que certes bèsties caven en terra per amagar-s’hi”, però també pot referir-se a un “refugi de tot animal salvatge” i, fins i tot, pot correspondre’s amb “una habitació mesquina” o un “refugi miserable”. Per acabar-ho d’adobar, el diccionari accepta la possibilitat que aquest mot ens remeti, també, a “una cambra privada per a treballar, llegir, etc.”. La veritat és que El Cau del Terror té una mica de totes aquestes accepcions i és que en aquest refugi hi trobareu publicacions, informacions i notícies sobre terrors literaris de tota mena, des dels més sofisticats fins als més pulp. A més, també hi publicaré informació sobre els llibres que escric o que tradueixo (a la part dreta d’aquest blog, hi podreu trobar les meves darreres publicacions en aquest camp).

Portada de l'edició anotada d'aquest magnífic assaig
que vaig traduir per a Laertes (2019).

És probable que a alguns o algunes de vosaltres us hagi sobtat que un blog d’aquestes característiques estigui escrit en català. Com molt bé sabeu (ja que imagino que sou aficionats a aquest tipus de literatura), la majoria dels llibres de terror que hem llegit al llarg de les nostres vides ha estat escrita o traduïda en idiomes diferents de la nostra llengua (majoritàriament en anglès, francès o castellà), i encara són poques les obres d’aquesta temàtica que podem gaudir en català. No obstant, sembla que, poc a poc, això es va revertint i cada cop són més els llibres de terror que trobem escrits o traduïts al català, i és per això que aquest blog està escrit en català, perquè vol contribuir a què la nostra cultura deixi de ser una “cultura satèl·lit” (Joan Fuster dixit) i que, per fi, puguem gaudir de les obres més terrorífiques i paoroses també en català.

Com digué Lovecraft, “l’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por”... Per tant, entreu en aquest cau lliurement i per la vostra pròpia voluntat i prepareu-vos per a llegir històries emocionants que us faran sentir esglai, horror, basarda i pànic. Aquí dins hi trobareu monstres paorosos que us faran redubtar, assassins i criminals que us faran estar amb l’ai al cor i situacions terribles que li arronsarien el melic al més valent (o valenta).

Endavant...