A tomba oberta

 Dins de la literatura de terror escrita o traduïda en català, existeix encara un buit que caldria omplir: les antologies de relats. En aquesta primera entrada dedicada a les antologies de terror, voldria parlar-vos de la col·lecció Tomba Oberta, de l’editorial alzirenca Tàndem Edicions, un segell d’Edicions Bromera, una de les propostes culturals actuals més interessants del País Valencià.

La col·lecció Tomba Oberta cerca reunir “el millor de la literatura gòtica clàssica i també obres d’autors que naveguen per les aigües de l’horror”, i està pensada per a joves a partir dels 14 anys. Dissortadament, en aquesta col·lecció iniciada ara fa deu anys només s’han publicat dues antologies de relats: Criatures d’ultratomba (2011) i Criatures monstruoses (2015), ambdues a càrrec de l’escriptor David Mateo (València, 1976), i amb unes impressionants il·lustracions de coberta realitzades per l’artista guipuscoà Iban Barrenetxea (Elgoibar, 1973).

Criatures d’ultratomba és una antologia dedicada als vampirs, una criatura que, segons podem llegir a la contracoberta, “ha ressuscitat, viu entre nosaltres i té set, molta set de sang”. El recull va tenir un cert èxit perquè, quatre anys després de la seva primera edició, el juliol de 2011, va aconseguir arribar a una segona edició, el març de 2015.

A l’obrir aquest aplec, el lector es trobarà amb un breu pròleg (pàgines 5-11), de l’antòleg, David Mateo que, lamentablement, conté més d’una relliscada com la que destaco a continuació:

“Prompte, les cròniques de l’esplendorosa Albió es tornen més negres que mai. La literatura victoriana de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell o George Eliot, fins ara tenyida de romanços impossibles, obri el pas a un realisme més descarnat, com el de Charles Dickens. Finalment, apareix un gènere molt més sinistre i profà: el gòtic, els màxims exponents del qual són Horace Walpole, Ann Radcliffe, Edgar Allan Poe, Mary Shelley o Bram Stoker” (pàgina 7).

Com sabran els lectors, l’època victoriana és un període de la història del Regne Unit que està definit pel regnat de Victòria I (del 20 de juny de 1837 al 22 de gener de 1901). Resulta evident, doncs, que Jane Austen (1775-1817), no pot ser pas considerada una “escriptora victoriana”. En el cas de Brontë (1816-1855), Elizabeth Gaskell (1810-1865) i George Eliot (1819-1880), pseudònim de Mary Ann Evans, sí que podríem ubicar-les en aquest període històric. Amb tot, i deixant a banda l’adjectiu “descarnat” per a referir-se a la prosa de Dickens, el que més haurà grinyolat al lector és la consideració, per part del prologuista, del gòtic com un gènere “més sinistre i profà” que apareixeria després de la literatura victoriana. És fa difícil comprendre com Horace Walpole (1717-1797) i Ann Radcliffe (1764-1823), poden ser post-victorians, quan de fet varen ser dues de les baules més importants del naixement del gènere gòtic, el qual podem situar entre la publicació de The Castle of Otranto (1764), d’Horace Walpole i la magnífica novel·la de Charles Maturin (1782-1824), Melmoth the Wanderer (1820). Menció a part mereix la inclusió de Poe en aquesta llista, un autor nascut als Estats Units el 1809 i finat en aquell país el 1849, que difícilment podem vincular amb la literatura victoriana britànica.

De fet, durant l’època victoriana el gòtic ja era un gènere en declivi que havia perdut popularitat per la gran acceptació de la novel·la històrica capitanejada per Sir Walter Scott, tot i que va perviure en les ficcions seriades dels penny dreadfuls, fins a la dècada del 1880 quan, a remolc del decadentisme fin de siècle, va evolucionar cap a un “gòtic urbà” en què hi podríem situar grans obres com l’Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde (1886), de Robert Louis Stevenson; The Picture of Dorian Gray (1890), d’Oscar Wilde; Trilby (1894), de George du Maurier; Dracula (1897), de Bram Stoker; The Beetle (1897), de Richard Marsh, etc.

Tornant a l’antologia, aquesta recull vuit narracions, que no estan ordenades cronològicament, traduïdes per Joan Lluís Navarro Peiró: “La família del Vurdalak”, d’Alexei Constantin Tolstoi (1817-1875); “Berenice” i “Morella”, d’Edgar Allan Poe (1809-1849); “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, d’Elizabeth Caroline Grey (1798-1869); “La morta enamorada”, de Théophile Gautier (1811-1872); “El vampir”, de John William Polidori (1795-1821); “VYI”, de Nikolai Gogol (1809-1852) i “No desperteu els morts”, de Johann Ludwig Tieck (1773-1853).

Evidentment, cada antologia implica una tria i els gustos de l’antòleg són inescrutables, tot i que, si jo hagués de realitzar una tria de narracions del segle XIX sobre la figura del vampir, hagués pensat en “The Mysterious Lodger” (1850); de Joseph Sheridan Le Fanu; “Ken’s Mystery” (1883), de Julian Hawthorne; “Good Lady Ducane” (1886), de Mary Elizabeth Braddon; “Let Loose” (1890), de Mary Cholmondeley o “A True Story of a Vampire” (1894), del Comte Eric Stanislaus Stenbock, per citar-ne només uns quantes. Amb tot, el lector no acaba de comprendre perquè, si el pròleg dóna tanta importància al període victorià, la tria de Mateo contingui dues obres britàniques prèvies a aquesta època (“El vampir”, de Polidori, de 1821 i “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, de Elizabeth Caroline Grey, de 1828); dues peces d’autors de l’imperi rus (“La família del Vurdalak”, de Tolstoi, publicada originalment en francès el 1839 i “VYI”, de Gogol, de 1835); dos relats de Poe (“Berenice” i “Morella”, de 1835); una obra francesa (“La morta enamorada”, de Gautier, de 1836) i una peça escrita originalment en alemany (“No desperteu els morts”, 1823, d’Ernst Raupach, tot i que en aquesta antologia encara està atribuïda a Tieck, com va succeir durant molt de temps). És a dir, cap obra escrita al Regne Unit durant el període victorià!

El segon volum de la col·lecció Tomba Oberta, Criatures monstruoses, va ser publicat l’octubre de 2015. En aquest cas, es manté, com he dit abans, l’antòleg i prologuista (David Mateo) i l’il·lustrador (Iban Barrenetxea), però canvia el traductor, que és Josep Franco Martínez.

En el pròleg de Mateo (pàgines 5-13), se’ns explica el paper de la productora fílmica Hammer a l’hora de establir “un cànon de depredadors” (pàg. 7), un “panteó de monstres” (pàg. 13), on hi trobem la mòmia, el licantrop, el vampir, l’autòmat, el dimoni que posseeix un ésser humà, el fantasma i el zombi. No acabo d’entendre com l’autor pot haver passat per alt la importància de les pel·lícules d’horror de la Universal en la creació d’un veritable (i previ!) univers cinematogràfic de l’horror —de The Phantom of the Opera (1925) a The Creature Walks Among Us (1956), passant per Dracula (1931), Frankenstein (1931), The Mummy (1932), Island of Lost Souls (1932), The Invisible Man (1932), The Wolf Man (1941) o Creature from the Black Lagoon (1954), per citar-ne només algunes—. Pobres Bela Lugosi, Boris Karloff i Lon Chaney Jr.!

En aquesta ocasió, les narracions triades són, segons l’antòleg representatives de cada criatura monstruosa: “Lot número 249”, d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), sobre la mòmia; “Cap de llop”, de Robert E. Howard (1906-1936), sobre l’home-llop; “El gat vampir de Nabeshima”, del baró Algernon Bertram (1857-1916), sobre el vampir; “L’home d’arena”, d’E.T.A. Hoffmann (1776-1822), sobre l’autòmat; “La Venus d’Illa”, de Prosper Mérimée (1803-1870), sobre el dimoni que posseeix un ésser humà; “La muntanya de les Ànimes”, de Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870), sobre el fantasma; “La pàl·lida esposa de Toussel”, de William Seabrook (1884-1945), sobre el zombi i “La llegenda de Sleepy Hollow”, de Washington Irving, de nou sobre el fantasma. Com es pot veure, en aquesta ocasió tampoc no s’ha seguit un criteri cronològic per a ordenar les narracions.

Personalment, en lloc de dues narracions sobre fantasmes, s’hi hauria pogut incloure només un conte sobre aquest ésser del més enllà i emprar l’espai disponible per a un relat sobre l’home invisible o, potser, per a algun monstre en la línia de Creature from the Black Lagoon. Però, com he dit més amunt, els criteris de l’antòleg són inescrutables.

En resum, ens trobem davant de dues bones mostres d’un fet que hauria de ser molt més habitual en les lleixes de les nostres llibreries: la traducció al nostre idioma de les millors obres de terror de la literatura universal. Espero que les editores i els editors recullin el guant i acceptin aquest desafiament, ja que crec que serà molt positiu a l’hora d’augmentar i fidelitzar el nombre de lectors en català.