Torrebesses Tremola (i II)

Després de l’èxit del I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, a l’octubre del 2017 es va programar una segona edició d’aquesta terrorífica trobada. El cap de setmana del 21 i 22 d’octubre, Torrebesses va tornar a ser el centre de la literatura de terror catalana.

El cartell de la segona edició feia referència als 50 anys de La llavor del diable,
una de les millors ficcions amb el diable com a protagonista.

 

En aquesta ocasió, es van programar diverses activitats: una caminada popular on es van llegir relats de por a càrrec de l’actriu Aida Flix i Paula González, un curs intensiu d’escriptura dirigit per David Marín, xerrades sobre literatura gòtica i la pel·lícula La llavor del diable, la presentació de la novel·la de Ferran Sáez, La nit contra tu —de la qual en parlaré properament—, la lectura de poemes d’Emily Dickinson i Lord Byron per part de Celina Alegre i, és clar, la tancada de quatre escriptors al castell de Torrebesses.

La terrorífica coberta del llibre
de l'escriptor de la Granja d'Escarp.

En aquesta ocasió, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, les editores i directores del Festival, van proposar el repte als següents autors: Pere Cervantes (Barcelona, 1971), Quim García Albero (Lleida, 1966), Toni Hill (1966) i Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), els quals haurien d’inspirar-se a Torrebesses per tal d’escriure les històries més inquietants possibles. La magnífica feina que van realitzar va quedar immortalitzada en el recull Contes de Terror, 2, publicat el març de 2018 a la col·lecció Tremola de l’editorial Apostroph. En aquesta ocasió, a més l’edició incloïa un codi QR que donava accés a l’audiollibre realitzat per Enveualta, un projecte capitanejat per Maribel Gutiérrez, Anna Maria Villalonga i Miquel Llobera que disposa d’una nòmina de rapsodes cada cop més nombrosa.

Els escriptors de la segona edició.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El primer relat d’aquest recull, “5.000 paraules”, de Pere Cervantes (pàgs. 13-33) ens pot portar a la memòria el film Grand Piano (2013), d’Eugenio Mira, ja que Cervantes ens presenta un escriptor comminat a escriure 5.000 paraules cada dos dies si no vol veure com una persona estimada és assassinada. Gràcies al talent narratiu de l’autor, la trama de terror psicològic s’omple de girs i sorpreses que faran les delícies dels lectors més exigents.

El següent conte és obra de Quim García Albero i porta per títol “El jardí” (pàgs. 37-72). En aquesta narració, l’autor ens trasllada a l’any 495 del calendari musulmà i desplega tots els seus coneixements sobre l’arquitectura àrab del període —de la mateixa manera que, uns anys enrere, ens havia descobert el món de les aljames jueves medievals amb la novel·la El llibre del llamp (2012), publicada per Pagès Editors—. “El jardí” presenta un magnífic in crescendo, entre jardins menys bucòlics del que desitjaríem, que atrapa al lector.

La tercera narració de l’antologia, “Els reis de la casa” (pàgs. 77-90), és obra de l’escriptor Toni Hill, el qual ens proposa una terrorífica aventura futurista (amb les conseqüències d’una epidèmia mundial i tot), un distopic món sense adults que recorda el de “Els nens de les panotxes” de Stephen King —un relat que, com ja sabeu, podeu trobar traduït al català dins de Torn de nit, editat per Males Herbes—.

 

"Els nens de les panotxes" se sentien com "Els reis de la casa".

El recull es tanca amb el relat “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga (pàgs. 95-119), dedicat a l’Anna Moreno-Bedmar, especialista en Manuel de Pedrolo. En aquest conte, l’autora ens submergirà als voltants de Torrebesses en ple segle XVIII, per fer-nos testimonis de la recerca d’una petita, la Joana, que ha desaparegut. Villalonga aconsegueix fer-nos estremir amb aquesta història de bruixeria narrada amb la perícia lèxica habitual de l’autora. En voleu un petit tast?

“Ha de decidir què ha de fer en una fracció de segon, però en realitat no hi ha alternatives. La visió ha estat prou clara. Encara que ho vulgui, no es pot escapar. No té prou energia, les seves cames són dos filferros desllorigats, de marioneta anyenca” (pàg. 117).

L’antologia Contes de Terror, 2 continua la línia iniciada a l’anterior recull i ens presenta quatre relats que faran gaudir els amants de la literatura de terror. Personalment, si n’hagués de triar un només, em quedaria amb “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga.

L’estiu de 2018, l’editorial Apostroph canvia de mans i passa a estar dirigida per Bernat Ruiz Domènech. Aquest canvi, però, no va afectar al projecte del Festival i el cap de setmana del 24 i 25 de novembre es va celebrar la tercera edició del Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola. En aquesta edició, el diumenge 25 hi va haver tres xerrades temàtiques: “Per què ens fa por el que ens fa por? Per què ens agrada la por”; “La música i el terror” i “El mite de Prometeu en el gènere fantàstic i de terror”, a càrrec d’Adrià Pujol, Andrea Jofre i Pep Prieto, respectivament.

En aquesta ocasió, els quatre escriptors que van acceptar el repte de  passar la nit al Castell-palau de Torrebesses foren els tres ponents de les xerrades i l’Alexandra Cuadrat, anterior codirectora del Festival —per fi s’havia assolit la paritat!—. El seus relats van quedar recollits a Contes de terror, 3 publicat per Apostroph Editors el febrer de 2019.

Pep Prieto, Adrià Pujol, Andrea Jofre i Alexandra Cuadrat.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

L’antologia s’obra amb una veritable joia de la literatura de terror escrita en català: “L’exorcisme” (pàgs. 17-34), d’Alexandra Cuadrat (Alcoletge, 1968). Un pòrtic en forma de citació del Tractat sobre els vampirs, del pare Augustin Calmet (1672-1757), ens dona la benvinguda a una aventura en què acompanyarem el sacerdot Ramir Porcel en el seu combat contra el maligne i els no-morts. L’autora aconsegueix estremir-nos amb un estil fresc i precís que no té res a envejar a les millors plomes actuals de la literatura de terror:

“Era una veu trenada de mil gemecs, un so que si tingués color seria negre i faria olor de pou infecte, de gola putrefacta, i tindria el tacte d’un llimac” (pàg. 20).

Coberta de Contes de Terror, 3.

 

Sense por a equivocar-me, crec que qualsevol antologia de relats de terror escrits en català que es publiqui en el futur, haurà d’incloure “L’exorcisme”, d’Alexandra Cuadrat, sí o sí.

El segon relat és obra de la il·lustradora i violinista Andrea Jofre (Barcelona, 1983), i porta per títol “Aniversari” (pàgs. 39-53). En aquesta ocasió, serem els convidats de pedra a una festa familiar en un casalot que se celebra per intentar tancar definitivament les ferides obertes per un accident de cotxe la tarda del dia de Nadal de l’any anterior. Però, què va passar realment en aquell accident de trànsit? I, per què el petit Pau es comporta d’aquesta manera tan estranya? Si goseu llegir aquest relat, en sabreu les respostes.

La següent narració, “El botó del pànic” (pàgs. 57-75), està escrit pel periodista, escriptor i crític de cinema Pep Prieto (Girona, 1976). Segur que alguns de vosaltres el coneixereu per ser l’autor de la juganera Carnada (Bridge, 2018). En aquesta ocasió, Prieto ens regala una història amb tints de ciència-ficció —la visita dels protagonistes a una empresa que es dediquen a fer viatges al passat per a poder veure una persona—, on res no és el que sembla i les diferents capes de “realitats” es van succeint fins que el lector queda atrapat a mercè del talent narratiu de l’autor.

Carnada, una novel·la (ben) catalana de terror.

Per últim, l’antologia es tanca amb un relat de l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol (Begur, 1974). “La remuntada” (pàgs. 79-93), és un veritable castell de focs artificials literari en què Pujol juga amb nosaltres tant com vol. El relat s’accelera i s’amoroseix a voluntat d’un autor que, tan aviat s’endinsa en el realisme més brut al narrar les hores més baixes d’un famós fotògraf com ens submergeix en un malson horripilant amb presència fantasmal inclosa. Pujol desplega el domini lingüístic que atresora —i que ja no és cap sorpresa per al lector que hagi seguit mínimament la seva carrera literària—, en aquest conte ple de tribulacions que roman a la memòria del lector durant molt de temps.

Dissortadament, però, la cloenda del III festival, a càrrec de l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea ha estat, de moment, el tancament definitiu d’aquest magnífic projecte. Els aficionats del terror encara esperem que els astres ens siguin propicis i que ben aviat ens anunciïn que el Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola presenta la seva quarta edició. Això seria una magnífica notícia no només per als amants de l’horror literari o per a la literatura catalana de terror, sinó per a la literatura catalana en general.

Torrebesses Tremola (I)

 Torrebesses és un petit poblet de la comarca del Segrià amb un parell de llegendes ben interessants (El vol de les bruixes i L’església que va matar el fred)  i una història ben original. El seu nom actual equival a “torres bessones” i prové d’una antiga masia situada a l’Alt Penedès, propietat del monestir de Sant Cugat ara fa uns mil anys, que tenia dues torres a la vora. Cap a mitjans del segle XII, un grup de famílies de la zona van aprofitar les condicions que els oferien els comtes catalans de l’època i van decidir sumar-se a la repoblació del territori conquerit als àrabs.

Un cop iniciada la repoblació, confiada a la casa de Cervera, el territori va passar ràpidament a la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, que la va mantenir fins al 1835, amb la segona desamortització dels béns eclesiàstics promoguda per Mendizábal. Aquell any, per cert, el càrrec de ministre de la Guerra a l’Estat espanyol l’ocupava Manuel de Llauder, marquès de la Vall de Ribas, que va haver de fer front a la carlinada i que va escriure unes Memorias documentadas que apareixeran com a epígraf d’un dels millors llibres de terror de la literatura catalana, Les històries naturals (1960), de Joan Perucho, una joia de la que en parlarem en alguna ocasió.

Un altre episodi important en la història del poble va tenir lloc durant la guerra civil espanyola, quan el castell va ser habilitat com a hospital pels soldats italians. Cal tenir presents que 260 d’aquests militars van ser enterrats al cementiri local. La guerra, per a Torrebesses, va acabar la vigília de Nadal de 1938, quan van entrar-hi dues divisions feixistes: Flechas Verdes i Littorio. Queia, doncs, sobre el poble la llarga nit franquista.

Segurament, alguns de vosaltres, us preguntareu per quin motiu he iniciat aquesta entrada amb un breu repàs sobre alguns dels moments històrics que han marcat Torrebesses, la solució la trobareu en els contes que van sorgir del Festival de Literatura de Terror, Torrebesses Tremola.

Cartell del I Festival Torrebesses Tremola (2016).

Però, abans de tot això, hem de fer un altre viatge fins a Cologny, a Suïssa, on a principis del s.XVIII s’hi construí una casa que originàriament s’anomenà Belle rive, però que, després de la seva compra per la família Diodati, trobà que aquesta vil·la propera al llac Léman havia de dur el nom de la família. Havia nascut la vil·la Diodati!

No obstant, encara hauríem d’esperar fins a l’estiu de 1816, l’any sense estiu per culpa de l’erupció del volcà indonesi Tambora, quan el poeta Lord Byron, fugint dels problemes que l’esperaven a Londres, va conviure-hi amb la seva amant, Claire Clairmont, Mary Wollstonecraft Godwin i el seu futur marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, i el seu metge John William Polidori. Durant aquella estada, els artistes van decidir entretenir-se inventant històries de terror. Dues d’aquestes, van acabar esdevenint veritables fites per a la història de la literatura d’horror de tots els temps: Frankenstein de Mary Wollstonecraft Godwin —Mary Shelley, després de les núpcies—, publicada anònimament el 1818, quan la joveníssima autora només tenia 20 anys, i El vampir de John William Polidori, publicat el primer d’abril de 1819 a The New Monthly Magazine com “una història de Lord Byron”.

 

Edicions en català de Frankenstein i d'El vampir.

La importància d’aquesta estada per a la literatura de terror va ser crucial i, de fet, són moltes les obres, literàries o no, que rememoren, d’una manera o una altra, aquest fet. Entre elles, potser destacaria la revisió que en va fer Chuck Palahniuk i que serveix de punt de partida per a la seva novel·la Haunted (2005).

Tornem a Torrebesses... El 2016, dos-cents anys després de la trobada, l’empenta de les dues editores que van fundar Apostroph, Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat, va associar-se amb la bona disposició de l’alcalde del municipi, Mario Urrea, i de Josep Anton Ortiz, el propietari del castell, per fer realitat el I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, que va tenir lloc els dies 15 i 16 d’octubre.

En aquell Festival, s’hi van programar diverses activitats (xerrades, presentacions, etc.), però el seu punt fort va ser, sens dubte, la decisió de tancar quatre escriptors al castell palau de Torrebesses, declarat bé d’interès nacional, durant tot el cap de setmana amb l’encàrrec de crear el relat més terrorífic possible i que hi incloguessin algun element vinculat amb el castell i la seva història. Els escriptors seleccionats van ser Emili Bayo (Lleida, 1961), Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), Empar Fernández (Barcelona, 1962) i David Marín (Barcelona, 1974).

Els quatre escriptors seleccionats.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El resultat d’aquell cap de setmana terrorífic en un castell amb mil anys d’història varen ser quatre relats terrorífics que es van publicar el març de l’any següent sota el títol Contes de terror a Apostroph, amb el suport de l’Ajuntament de Torrebesses, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida.

Coberta del recull de contes.

El primer relat del volum és “Ones de líquid vermell”, d’Emili Bayo (pàgs. 13-34), i en ell coneixerem la història d’un professor que ha vist com tota la seva vida es capgirava després de la mort de la seva filla adolescent. És un conte amb un desenvolupament in crescendo que ens va atrapant en una fina teranyina que ens deixa completament indefensos davant d’un final que ens esborronarà i ens sorprendrà... i on hi descobrireu què era un harúspex.

El segon conte és obra de l’escriptor Jordi de Manuel, una aposta sempre segura dins la narrativa de gènere. En aquest cas, l’autor ens presenta “Els hostes” (pàgs. 39-58), una narració que, en un primer moment, ens pot semblar una peça de ciència-ficció post-apocalíptica, però després evoluciona cap a terrenys propers als relats de fantasia i horror de Robert E. Howard i, finalment, esclata en un final que ens pot recordar a La carretera de Cormac McCarthy passada pel filtre de Jordi de Manuel. Per a mi, és el relat més estremidor de l’antologia.

La següent narració és “La memòria de la sang” (pàgs. 63-82), d’Empar Fernández. En aquest relat acompanyem la parella formada per la Remei, l’Andreu i la petita Nora al castell, on hi trobaran una maleïda taca de sang, vinculada amb el passat històric real de l’edificació, que apareix del no res —com aquella d’El fantasma de Canterville (1887), d’Oscar Wilde—. En aquest conte, a més, hi descobrirem l’entranyable Antonio Canal, un avi que resultarà clau per a resoldre els misteris que amaga el castell.

Finalment, l’antologia es tanca amb “El bagul” (pàgs. 87-110), de David Marín, una obra que conjuga, hàbilment, diversos elements del terror més clàssic: des del gat negre de Poe als objectes que no s’han de tocar, passant pels sorolls de procedència desconeguda, la figura, sempre imponent, del llop o el recurs de la carta a les editores.

Escales del castell. Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

En resum, ens trobem davant d’un aplec de contes que farà les delícies dels amants dels relats de terror i que demostra que Torrebesses s’havia erigit com el “poble de la literatura de terror de Catalunya”.

Ben aviat, a la segona part d’aquesta entrada, us parlaré de les posteriors edicions del Festival i de les antologies que en van sorgir perquè... encara queda molt i molt de terror al tinter.