Aquella nena malparlada

 

Una de les mostres més clares del bon moment que passa la literatura de gènere en català és l’eclosió de noves editorials que han aconseguit sacsejar el tauler de les lectures de multitud persones a casa nostra... i fins i tot de gent que no tenien el català com una de les seves llengües. En aquest sentit, he de confessar que em va provocar un cert esborronament veure una piulada a Twitter en què una lectora afirmava que volia aprendre a llegir en català per seguir les novetats que publicaven editorials com Mai Més o Chronos, per citar-ne només dues.

En aquest sentit, i centrant-nos en el terror, l’aparició d’Obscura Editorial ha estat una veritable alenada d’aire fresc en el nostre sector. Una alena a la qual, des d’aquí, desitjo una llarga vida. Per aquells que encara no la conegueu, Obscura es presenta com un projecte editorial que té “el propòsit de convertir-se en un referent de la literatura de terror i de fantasia del país”, un propòsit que neix amb la pretensió de “contribuir a treure el gènere del nínxol i acostar al lector a un terror i una fantasia de qualitat, alimentant-se de l’ocult, el fantàstic, el misteriós, el desconegut...”. La primera gran passa que han fet en aquest sentit demostra que no feien pas una catxa: la publicació en tapa dura d’una de les millors obres de terror del segle XX, dissortadament inèdita fins ara en català, L’exorcista de William Peter Blatty. A més, per acabar de reblar el clau, Obscura ha traduït l’edició del 40è aniversari de la novel·la, revisada i ampliada per l’autor i que, en paraules d’aquest, es tractaria de la versió per la qual voldria ser recordat. Com veieu, no s’hi han posat pas per poc, no...

La novel·la de Blatty, publicada per primera vegada el 1971, és una de les obres que van conformar la denominada “nova onada de terror” en la literatura de gènere, juntament amb Rosemary’s Baby (1967), d’Ira Levin i The Other (1971), de Thomas Tryon. Dissortadament, totes dues novel·les encara resten inèdites en català. Com a anècdota, voldria afegir que, fins on sé, la única obra de Levin que s’ha traduït a la nostra llengua de Levin fou Una besada abans de morir, de la mà de Josep Vallverdú, i que podeu trobar a la cèlebre col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62, que dirigí Manuel de Pedrolo.

Aquestes tres novel·les van servir per demostrar al sector editorial que el terror era una bona aposta i que hi havia milions de lectors i lectores aficionats a les històries més paoroses. A més, segons la meva opinió, l’èxit editorial —i fílmic— d’aquestes obres va permetre que el fil negre del terror continués el seu camí, connectant les peces mestres de Shirley Jackson i Richard Matheson de finals dels quaranta i els cinquanta amb l’aparició de noves veus del terror a mitjans dels setanta —Stephen King i Carrie (1974) o James Herbert i The Rats (1974) —. I parlant del fil negre del terror... Avui tots sabem que, després de la brillant novel·la de Herbert, el Regne Unit va viure un autèntic tsunami de relats i novel·les sobre animals terrorífics —del qual, segurament, la brillant Slugs (1982), de Shaun Hutson sigui una de les millors mostres—, però... i si The Rats no s'hagués arribat a publicar mai, aquest tsunami s'hauria arribat a produir? Per cert, abans de tornar a l’obra de Blatty, aprofito l’avinentesa per recordar als i les editores que encara no hem pogut gaudir dels atacs d’aquests exèrcits de llimacs i rosegadors en català.

Portades de les primeres edicions de les novel·les de Herbert i Hutson.  

L’edició de L’exorcista d’Obscura és una petita peça de museu, amb una coberta absolutament magnífica —el disseny és de David Rendo—, i una traducció ben juganera d’Eduard Sepúlveda —estic segur que s’ho va passar molt bé amb el fragment de les pàgines 226-228—, que aconsegueix transmetre tota l’angoixa i opressió de l’anglès original. En definitiva, Obscura ha editat una obra que tot aficionat al terror ha de tenir a les seves lleixes, sí o sí. Vaja, un must en tota regla, que en diuen ara.

No voldria acabar aquesta entrada sense apuntar un estrany vincle que ha fet el meu cap entre l’obra de Blatty i Jacint Verdaguer. L’autor americà inicia el primer capítol de L’exorcista amb aquestes paraules:

“Com la breu i funesta resplendor de les erupcions solars que els ulls dels cecs tan sols perceben vagament, el començament de l’horror passà gairebé inadvertit; de fet, en l’esgarip del que passà després, quedà oblidat i potser no relacionat de cap manera amb l’horror. Era difícil de jutjar” (pàg. 23 de l’edició catalana).

Bé, doncs, com molts de vosaltres sabeu, Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, realitzà exorcismes. Com? Que no ho sabíeu? Doncs ho podeu comprovar llegint la brillant edició, realitzada per Enric Casasses, Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (2014, Verdaguer Edicions), on, podreu capbussar-vos en un retaule de fragments i apunts que Verdaguer va escriure durant els tres anys que va assistir a les sessions d’exorcismes a la Casa d’Oració, al carrer Mirallers de Barcelona. Allà, entre blasfèmies i dimonis que parlen per boca de persones posseïdes, hi trobareu un fragment ben interessant: “Lo sacerdot va pel món com un cego cantant amb los ulls clucats”. Potser és que, davant de les obres del diable, tots ho acabem sent un xic, de cecs?