Stephen King, el rei del terror

Avui dia ningú no discuteix que el rei del terror literari contemporani va néixer el 21 de setembre de 1947 a Portland, Maine, i respon al nom de Stephen Edwin King. Bé, ningú a part de Dean Koontz, suposo... Però, què és el que fa que els terrors de Stephen King siguin tan llegits per lectors d’arreu del món?

Si hagués de respondre breument aquesta qüestió, recorreria a les paraules del propi autor. King, en una entrevista recopilada per Tim Underwood i Chuck Miller (1988), va deixar una descripció bastant ajustada del tipus de terror que trobem a la majoria de les seves obres:

“La meva idea del que hauria de ser una història de terror [és que] el monstre no hauria de ser en un cementiri de la vella i decadent Europa, sinó a la casa del final del carrer”.

Aquesta concepció del terror modern és ben present a la immensa majoria dels textos de King. De fet, el lector només ha de llegir la magnífica novel·la de vampirs ‘Salem’s Lot (1975), per entendre a la perfecció a què es refereix amb aquesta noció del terror ubicat o transferit a un espai ben proper al lector. El monstre pot estar-nos esperant a la casa del costat... O, com a mínim això és el que ens vol fer creure l’autor perquè, al final, descobrirem que el veritable monstre té molt més a veure amb nosaltres del que estaríem disposats a acceptar.

Aquesta mirada del terror contemporani que desplega King té els seus antecedents més coneguts en el treball de tres grans autors: Ray Bradbury, Shirley Jackson i Richard Matheson, i ha contribuït ha reconfigurar les convencions del terror contemporani. Si ens fixem en el terror europeu de principis dels anys setanta, podem trobar una concepció similar a la compilació Demons by Daylight (1973), de Ramsey Campbell —com a data curiosa i per poder contextualitzar aquests relats, convé tenir present que Campbell ja els tenia enllestits el 1968 i s’havien de publicar el 1971, però l’edició es va haver de posposar per la mort de l’editor,  un tal August Derleth—.

Dissortadament, en aquesta entrada no em puc entretenir més temps en les idees de King sobre el terror i la seva plasmació literària, però, si en voleu saber més, us recomano llegir el magnífic assaig Danse Macabre (1981), on l’escriptor recupera i amplia alguns dels assumptes dels que va parlar en un curs sobre els temes de la literatura sobrenatural a la Universitat de Maine durant la tardor de 1978 —o entre la publicació de The Stand i la de The Dead Zone, l’única de les seves novel·les escrites a partir d’un estudiat esquema previ que l’autor considera realment reeixida—.

Ara, passaré a revisar les traduccions de les obres de Stephen King al català i, possiblement, més d’un i d’una s’endurà una bona sorpresa i correrà cap a la seva llibreria (o biblioteca) preferida.

La primera edició d’una novel·la de King en català no va arribar fins a l’octubre de 1988, però va representar una bona sacsejada dins del panorama del gènere en català: Carrie va sortir al número 39 de la col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes amb traducció d’Andrew Langdon-Davies, fill de John Langdon-Davies (1897-1971), un dels primers corresponsals de guerra i un gran promotor de la cultura catalana, amic personal d’intel·lectuals com Ventura Gassol, Marià Manent, Josep Pla o Carles Riba. La vida d’aquest periodista i escriptor, sens dubte, mereixeria una novel·la on es parlés de la seva activitat humanitària durant la guerra civil en favor dels escriptors catalans o dels nens orfes refugiats. Nosaltres, però, hem de tornar a Stephen King i, per tant, us recomano que, si us interessa el personatge llegiu el llibre Darrere les barricades (1936, reeditat el 2009 per Angle Editorial), considerat com “la narració més convincent i vívida que s’ha escrit mai” sobre aquesta contesa.

 

Aquí teniu la primera coberta d'un llibre de Stephen King traduït al català
i, de propina, la de Darrere les barricades, de John Langdon-Davies.

La següent història de King traduïda al català, el relat “La darrera copa, la trobarem dins de l’antologia Joves monstres —compilada per Isaac Asimov, Martin H. Greenberg i Charles G. Waugh—, que va ser traduïda per Carles Llorach i publicada per Edicions de la Magrana en el número 75 de la col·lecció L’esparver. En aquest recull, publicat per primera vegada en català el 1989, a més hi trobem contes de Ray Bradbury, Saki, Chelsea Quinn Yarbro, Clifford D. Simak o Tanith Lee, entre d’altres.

Els anys noranta van continuar aquesta embranzida editorial i van portar molt bones notícies per als lectors catalans aficionats a Stephen King: el 1993 Columna editava Misery amb traducció d’Esteve Riambau i Saurí, i l’any següent, amb la col·laboració de l’Enciclopèdia Catalana, publicaven Cementiri d’animals, amb traducció de Lluís Miquel Benàsser. Per desgràcia, els números segurament no deurien ser els esperats —coses de ser una “cultura satèl·lit”, segurament—, i els lectors en català de King s’hauran de conformar amb la reedició de la traducció de Carrie que va fer La Magrana (1999), per completar aquesta dècada.

El segle XXI, però, va començar d’una manera quasi immillorable: Edicions 62 publicava diversos títols de King i, a més, ho feia als pocs mesos que aquestes sortissin en anglès. Així, el 2001 es publicava en tapa dura L’atrapasomnis (Dreamcatcher, 2001), amb traducció de Lluïsa Moreno Llort; el 2003 es publicava el recull Tot és definitiu: Catorze contes obscurs (Everything’s Eventual: 14 Dark Tales, 2002), amb traducció d’Esther Roig Giménez; el setembre de 2006 publicava El mòbil (Cell), una novel·la que havia vist la llum el mateix any a EUA, amb traducció de Xavier Solé Muñoz, Xavier García Muniesa i Mar Albacar i Morgó, i, per últim, el maig de l’any següent es publicava La història de la Lisey (Lisey’s Story, 2006), una novel·la que combina la història romàntica amb elements de terror psicològic i que, segons sembla, és la que King valora més entre totes les que ha escrit. En aquest cas, la traducció va ser realitzada per Concepció Iribarren Doradeu, Joan Puntí Recasens i Glòria Barrobés Mies.

 

Però, un cop més, després d’aquestes quatre publicacions, quan semblava que, per fi!, les traduccions al català de Stephen King començaven a ocupar el lloc que mereixien en les lleixes de les llibreries, la font es va assecar abruptament durant deu anys.

Per sort, els astres es van tornar a alinear en favor dels amants de la literatura de terror i el 2018 van arribar a les llibreries dos llibres del rei del terror: Males Herbes va publicar el recull de contes Torn de nit (Night Shift, 1978), amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, on hi trobem veritables joies de King: “Jerusalem’s Lot”, “A vegades tornen” o “Els nens de les panotxes”. Un llibre senzillament imprescindible que va rebre dos premis Ictineu el 2019: el de millor antologia fantàstica traduïda i el de millor conte traduït, per “La trinxadora”; per la seva banda, L’Altra Editorial s’atrevia amb el primer assaig de King traduït al català, el brillant Escriure: Memòries d’un ofici (On Writing: A Memoir of the Craft, 2000), de la mà de Martí Sales i Sariola —encarregat també de la traducció al català de dues obres mestres de Shirley Jackson per a aquesta editorial: La maledicció de Hill House (2014) i Sempre hem viscut al castell (2016)—. Afortunadament, el públic català ha respost molt bé a aquesta aventura i el mes de març d’enguany arriba a les llibreries la segona edició d’Escriure: Memòries d’un ofici.

    

El darrer llibre de Stephen King traduït al català —també per Martí Sales i Sariola—, ha estat la novel·la La gran caminada (The Long Walk, 1979, amb el pseudònim de Richard Bachman), que va arribar a les lleixes de les llibreries ara fa quasi any, el setembre de 2020. Però, pel poc que sabem, sembla ser que ben aviat tindrem nous títols del rei del terror traduïts al català...

Acabo aquesta entrada amb una taula on hi trobareu les edicions al català dels llibres publicats per Stephen King. Com veureu, ja tenim set novel·les, una trentena llarga de relats i, fins i tot, un assaig de l’escriptor traduïts al nostre idioma. Els coneixíeu? I, permeteu-me una darrera pregunta, si poguéssiu triar un llibre de Stephen King per a que fos traduït al català, quin seria? Jo ho tinc ben clar: si fos una novel·la, ‘Salem’s Lot (1975), i, si hagués de ser un recull de relats, possiblement triaria Skeleton Crew (1985) —tot i que Nightmares & Dreamscapes (1993), també em barrufaria molt—.

 

ANY EDICIÓ ORIGINAL	TÍTOL ORIGINAL	ANY EDICIÓ EN CATALÀ	TÍTOL TRADUCCIÓ	EDITORIAL TRADUCCIÓ
1974	Carrie	1988	Carrie	Laertes
		1999	Carrie	La Magrana
1978	Night Shift	2018	Torn de nit	Males Herbes
1979	The Long Walk	2020	La Gran Caminada	Males Herbes
1983	Pet Sematary	1994	Cementiri d’animals	Enciclopèdia Catalana / Columna
1987	Misery	1993	Misery	Columna
2000	On Writing: A Memoir of the Craft	2018	Escriure: Memòries d’un ofici	L’Altra Editorial
2001	Dreamcatcher	2001	L’atrapasomnis	Edicions 62
2002	Everything’s Eventual: 14 Dark Tales	2003	Tot és definitiu: Catorze contes obscurs	Edicions 62
2006	Cell	2006	El mòbil (Cell)	Edicions 62
2006	Lisey’s Story	2007	La història de la Lisey	Edicions 62

  

Aquella nena malparlada

 

Una de les mostres més clares del bon moment que passa la literatura de gènere en català és l’eclosió de noves editorials que han aconseguit sacsejar el tauler de les lectures de multitud persones a casa nostra... i fins i tot de gent que no tenien el català com una de les seves llengües. En aquest sentit, he de confessar que em va provocar un cert esborronament veure una piulada a Twitter en què una lectora afirmava que volia aprendre a llegir en català per seguir les novetats que publicaven editorials com Mai Més o Chronos, per citar-ne només dues.

En aquest sentit, i centrant-nos en el terror, l’aparició d’Obscura Editorial ha estat una veritable alenada d’aire fresc en el nostre sector. Una alena a la qual, des d’aquí, desitjo una llarga vida. Per aquells que encara no la conegueu, Obscura es presenta com un projecte editorial que té “el propòsit de convertir-se en un referent de la literatura de terror i de fantasia del país”, un propòsit que neix amb la pretensió de “contribuir a treure el gènere del nínxol i acostar al lector a un terror i una fantasia de qualitat, alimentant-se de l’ocult, el fantàstic, el misteriós, el desconegut...”. La primera gran passa que han fet en aquest sentit demostra que no feien pas una catxa: la publicació en tapa dura d’una de les millors obres de terror del segle XX, dissortadament inèdita fins ara en català, L’exorcista de William Peter Blatty. A més, per acabar de reblar el clau, Obscura ha traduït l’edició del 40è aniversari de la novel·la, revisada i ampliada per l’autor i que, en paraules d’aquest, es tractaria de la versió per la qual voldria ser recordat. Com veieu, no s’hi han posat pas per poc, no...

La novel·la de Blatty, publicada per primera vegada el 1971, és una de les obres que van conformar la denominada “nova onada de terror” en la literatura de gènere, juntament amb Rosemary’s Baby (1967), d’Ira Levin i The Other (1971), de Thomas Tryon. Dissortadament, totes dues novel·les encara resten inèdites en català. Com a anècdota, voldria afegir que, fins on sé, la única obra de Levin que s’ha traduït a la nostra llengua de Levin fou Una besada abans de morir, de la mà de Josep Vallverdú, i que podeu trobar a la cèlebre col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62, que dirigí Manuel de Pedrolo.

Aquestes tres novel·les van servir per demostrar al sector editorial que el terror era una bona aposta i que hi havia milions de lectors i lectores aficionats a les històries més paoroses. A més, segons la meva opinió, l’èxit editorial —i fílmic— d’aquestes obres va permetre que el fil negre del terror continués el seu camí, connectant les peces mestres de Shirley Jackson i Richard Matheson de finals dels quaranta i els cinquanta amb l’aparició de noves veus del terror a mitjans dels setanta —Stephen King i Carrie (1974) o James Herbert i The Rats (1974) —. I parlant del fil negre del terror... Avui tots sabem que, després de la brillant novel·la de Herbert, el Regne Unit va viure un autèntic tsunami de relats i novel·les sobre animals terrorífics —del qual, segurament, la brillant Slugs (1982), de Shaun Hutson sigui una de les millors mostres—, però... i si The Rats no s'hagués arribat a publicar mai, aquest tsunami s'hauria arribat a produir? Per cert, abans de tornar a l’obra de Blatty, aprofito l’avinentesa per recordar als i les editores que encara no hem pogut gaudir dels atacs d’aquests exèrcits de llimacs i rosegadors en català.

Portades de les primeres edicions de les novel·les de Herbert i Hutson.  

L’edició de L’exorcista d’Obscura és una petita peça de museu, amb una coberta absolutament magnífica —el disseny és de David Rendo—, i una traducció ben juganera d’Eduard Sepúlveda —estic segur que s’ho va passar molt bé amb el fragment de les pàgines 226-228—, que aconsegueix transmetre tota l’angoixa i opressió de l’anglès original. En definitiva, Obscura ha editat una obra que tot aficionat al terror ha de tenir a les seves lleixes, sí o sí. Vaja, un must en tota regla, que en diuen ara.

No voldria acabar aquesta entrada sense apuntar un estrany vincle que ha fet el meu cap entre l’obra de Blatty i Jacint Verdaguer. L’autor americà inicia el primer capítol de L’exorcista amb aquestes paraules:

“Com la breu i funesta resplendor de les erupcions solars que els ulls dels cecs tan sols perceben vagament, el començament de l’horror passà gairebé inadvertit; de fet, en l’esgarip del que passà després, quedà oblidat i potser no relacionat de cap manera amb l’horror. Era difícil de jutjar” (pàg. 23 de l’edició catalana).

Bé, doncs, com molts de vosaltres sabeu, Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, realitzà exorcismes. Com? Que no ho sabíeu? Doncs ho podeu comprovar llegint la brillant edició, realitzada per Enric Casasses, Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (2014, Verdaguer Edicions), on, podreu capbussar-vos en un retaule de fragments i apunts que Verdaguer va escriure durant els tres anys que va assistir a les sessions d’exorcismes a la Casa d’Oració, al carrer Mirallers de Barcelona. Allà, entre blasfèmies i dimonis que parlen per boca de persones posseïdes, hi trobareu un fragment ben interessant: “Lo sacerdot va pel món com un cego cantant amb los ulls clucats”. Potser és que, davant de les obres del diable, tots ho acabem sent un xic, de cecs?