Torrebesses Tremola (I)

 Torrebesses és un petit poblet de la comarca del Segrià amb un parell de llegendes ben interessants (El vol de les bruixes i L’església que va matar el fred)  i una història ben original. El seu nom actual equival a “torres bessones” i prové d’una antiga masia situada a l’Alt Penedès, propietat del monestir de Sant Cugat ara fa uns mil anys, que tenia dues torres a la vora. Cap a mitjans del segle XII, un grup de famílies de la zona van aprofitar les condicions que els oferien els comtes catalans de l’època i van decidir sumar-se a la repoblació del territori conquerit als àrabs.

Un cop iniciada la repoblació, confiada a la casa de Cervera, el territori va passar ràpidament a la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, que la va mantenir fins al 1835, amb la segona desamortització dels béns eclesiàstics promoguda per Mendizábal. Aquell any, per cert, el càrrec de ministre de la Guerra a l’Estat espanyol l’ocupava Manuel de Llauder, marquès de la Vall de Ribas, que va haver de fer front a la carlinada i que va escriure unes Memorias documentadas que apareixeran com a epígraf d’un dels millors llibres de terror de la literatura catalana, Les històries naturals (1960), de Joan Perucho, una joia de la que en parlarem en alguna ocasió.

Un altre episodi important en la història del poble va tenir lloc durant la guerra civil espanyola, quan el castell va ser habilitat com a hospital pels soldats italians. Cal tenir presents que 260 d’aquests militars van ser enterrats al cementiri local. La guerra, per a Torrebesses, va acabar la vigília de Nadal de 1938, quan van entrar-hi dues divisions feixistes: Flechas Verdes i Littorio. Queia, doncs, sobre el poble la llarga nit franquista.

Segurament, alguns de vosaltres, us preguntareu per quin motiu he iniciat aquesta entrada amb un breu repàs sobre alguns dels moments històrics que han marcat Torrebesses, la solució la trobareu en els contes que van sorgir del Festival de Literatura de Terror, Torrebesses Tremola.

Cartell del I Festival Torrebesses Tremola (2016).

Però, abans de tot això, hem de fer un altre viatge fins a Cologny, a Suïssa, on a principis del s.XVIII s’hi construí una casa que originàriament s’anomenà Belle rive, però que, després de la seva compra per la família Diodati, trobà que aquesta vil·la propera al llac Léman havia de dur el nom de la família. Havia nascut la vil·la Diodati!

No obstant, encara hauríem d’esperar fins a l’estiu de 1816, l’any sense estiu per culpa de l’erupció del volcà indonesi Tambora, quan el poeta Lord Byron, fugint dels problemes que l’esperaven a Londres, va conviure-hi amb la seva amant, Claire Clairmont, Mary Wollstonecraft Godwin i el seu futur marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, i el seu metge John William Polidori. Durant aquella estada, els artistes van decidir entretenir-se inventant històries de terror. Dues d’aquestes, van acabar esdevenint veritables fites per a la història de la literatura d’horror de tots els temps: Frankenstein de Mary Wollstonecraft Godwin —Mary Shelley, després de les núpcies—, publicada anònimament el 1818, quan la joveníssima autora només tenia 20 anys, i El vampir de John William Polidori, publicat el primer d’abril de 1819 a The New Monthly Magazine com “una història de Lord Byron”.

 

Edicions en català de Frankenstein i d'El vampir.

La importància d’aquesta estada per a la literatura de terror va ser crucial i, de fet, són moltes les obres, literàries o no, que rememoren, d’una manera o una altra, aquest fet. Entre elles, potser destacaria la revisió que en va fer Chuck Palahniuk i que serveix de punt de partida per a la seva novel·la Haunted (2005).

Tornem a Torrebesses... El 2016, dos-cents anys després de la trobada, l’empenta de les dues editores que van fundar Apostroph, Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat, va associar-se amb la bona disposició de l’alcalde del municipi, Mario Urrea, i de Josep Anton Ortiz, el propietari del castell, per fer realitat el I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, que va tenir lloc els dies 15 i 16 d’octubre.

En aquell Festival, s’hi van programar diverses activitats (xerrades, presentacions, etc.), però el seu punt fort va ser, sens dubte, la decisió de tancar quatre escriptors al castell palau de Torrebesses, declarat bé d’interès nacional, durant tot el cap de setmana amb l’encàrrec de crear el relat més terrorífic possible i que hi incloguessin algun element vinculat amb el castell i la seva història. Els escriptors seleccionats van ser Emili Bayo (Lleida, 1961), Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), Empar Fernández (Barcelona, 1962) i David Marín (Barcelona, 1974).

Els quatre escriptors seleccionats.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El resultat d’aquell cap de setmana terrorífic en un castell amb mil anys d’història varen ser quatre relats terrorífics que es van publicar el març de l’any següent sota el títol Contes de terror a Apostroph, amb el suport de l’Ajuntament de Torrebesses, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida.

Coberta del recull de contes.

El primer relat del volum és “Ones de líquid vermell”, d’Emili Bayo (pàgs. 13-34), i en ell coneixerem la història d’un professor que ha vist com tota la seva vida es capgirava després de la mort de la seva filla adolescent. És un conte amb un desenvolupament in crescendo que ens va atrapant en una fina teranyina que ens deixa completament indefensos davant d’un final que ens esborronarà i ens sorprendrà... i on hi descobrireu què era un harúspex.

El segon conte és obra de l’escriptor Jordi de Manuel, una aposta sempre segura dins la narrativa de gènere. En aquest cas, l’autor ens presenta “Els hostes” (pàgs. 39-58), una narració que, en un primer moment, ens pot semblar una peça de ciència-ficció post-apocalíptica, però després evoluciona cap a terrenys propers als relats de fantasia i horror de Robert E. Howard i, finalment, esclata en un final que ens pot recordar a La carretera de Cormac McCarthy passada pel filtre de Jordi de Manuel. Per a mi, és el relat més estremidor de l’antologia.

La següent narració és “La memòria de la sang” (pàgs. 63-82), d’Empar Fernández. En aquest relat acompanyem la parella formada per la Remei, l’Andreu i la petita Nora al castell, on hi trobaran una maleïda taca de sang, vinculada amb el passat històric real de l’edificació, que apareix del no res —com aquella d’El fantasma de Canterville (1887), d’Oscar Wilde—. En aquest conte, a més, hi descobrirem l’entranyable Antonio Canal, un avi que resultarà clau per a resoldre els misteris que amaga el castell.

Finalment, l’antologia es tanca amb “El bagul” (pàgs. 87-110), de David Marín, una obra que conjuga, hàbilment, diversos elements del terror més clàssic: des del gat negre de Poe als objectes que no s’han de tocar, passant pels sorolls de procedència desconeguda, la figura, sempre imponent, del llop o el recurs de la carta a les editores.

Escales del castell. Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

En resum, ens trobem davant d’un aplec de contes que farà les delícies dels amants dels relats de terror i que demostra que Torrebesses s’havia erigit com el “poble de la literatura de terror de Catalunya”.

Ben aviat, a la segona part d’aquesta entrada, us parlaré de les posteriors edicions del Festival i de les antologies que en van sorgir perquè... encara queda molt i molt de terror al tinter.