Torrebesses és un petit poblet de la comarca del Segrià amb un parell de llegendes ben interessants (El vol de les bruixes i L’església que va matar el fred) i una història ben original. El seu nom actual equival a “torres bessones” i prové d’una antiga masia situada a l’Alt Penedès, propietat del monestir de Sant Cugat ara fa uns mil anys, que tenia dues torres a la vora. Cap a mitjans del segle XII, un grup de famílies de la zona van aprofitar les condicions que els oferien els comtes catalans de l’època i van decidir sumar-se a la repoblació del territori conquerit als àrabs.
Un cop iniciada la repoblació, confiada a la casa de Cervera, el territori va passar ràpidament a
la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, que la va mantenir fins al 1835, amb la
segona desamortització dels béns eclesiàstics promoguda per Mendizábal. Aquell
any, per cert, el càrrec de ministre de la Guerra a l’Estat espanyol l’ocupava
Manuel de Llauder, marquès de la Vall de Ribas, que va haver de fer front a la
carlinada i que va escriure unes Memorias
documentadas que apareixeran com a epígraf d’un dels millors llibres de
terror de la literatura catalana, Les
històries naturals (1960), de Joan Perucho, una joia de la que en parlarem
en alguna ocasió.
Un altre episodi
important en la història del poble va tenir lloc durant la guerra civil
espanyola, quan el castell va ser habilitat com a hospital pels soldats
italians. Cal tenir presents que 260 d’aquests militars van ser enterrats al
cementiri local. La guerra, per a Torrebesses, va acabar la vigília de Nadal de
1938, quan van entrar-hi dues divisions feixistes: Flechas Verdes i Littorio.
Queia, doncs, sobre el poble la llarga nit franquista.
Segurament, alguns de
vosaltres, us preguntareu per quin motiu he iniciat aquesta entrada amb un breu
repàs sobre alguns dels moments històrics que han marcat Torrebesses, la
solució la trobareu en els contes que van sorgir del Festival de Literatura de
Terror, Torrebesses Tremola.
Però, abans de tot
això, hem de fer un altre viatge fins a Cologny, a Suïssa, on a principis del
s.XVIII s’hi construí una casa que originàriament s’anomenà Belle rive, però
que, després de la seva compra per la família Diodati, trobà que aquesta vil·la
propera al llac Léman havia de dur el nom de la família. Havia nascut la vil·la
Diodati!
No obstant, encara
hauríem d’esperar fins a l’estiu de 1816, l’any sense estiu per culpa de
l’erupció del volcà indonesi Tambora, quan el poeta Lord Byron, fugint dels
problemes que l’esperaven a Londres, va conviure-hi amb la seva amant, Claire
Clairmont, Mary Wollstonecraft Godwin i el seu futur marit, el poeta Percy
Bysshe Shelley, i el seu metge John William Polidori. Durant aquella estada, els
artistes van decidir entretenir-se inventant històries de terror. Dues
d’aquestes, van acabar esdevenint veritables fites per a la història de la
literatura d’horror de tots els temps: Frankenstein
de Mary Wollstonecraft Godwin —Mary Shelley, després de les núpcies—, publicada
anònimament el 1818, quan la joveníssima autora només tenia 20 anys, i El vampir de John William Polidori, publicat el
primer d’abril de 1819 a The New Monthly
Magazine com “una història de Lord Byron”.
La importància
d’aquesta estada per a la literatura de terror va ser crucial i, de fet, són
moltes les obres, literàries o no, que rememoren, d’una manera o una altra,
aquest fet. Entre elles, potser destacaria la revisió que en va fer Chuck
Palahniuk i que serveix de punt de partida per a la seva novel·la Haunted (2005).
Tornem a Torrebesses...
El 2016, dos-cents anys després de la trobada, l’empenta de les dues editores
que van fundar Apostroph, Annabel
Encontra i Alexandra Cuadrat, va associar-se amb la bona disposició de
l’alcalde del municipi, Mario Urrea, i de Josep Anton Ortiz, el propietari del
castell, per fer realitat el I Festival de Literatura de Terror Torrebesses
Tremola, que va tenir lloc els dies 15 i 16 d’octubre.
En aquell Festival,
s’hi van programar diverses activitats (xerrades, presentacions, etc.), però el
seu punt fort va ser, sens dubte, la decisió de tancar quatre escriptors al
castell palau de Torrebesses, declarat bé d’interès nacional, durant tot el cap
de setmana amb l’encàrrec de crear el relat més terrorífic possible i que hi
incloguessin algun element vinculat amb el castell i la seva història. Els
escriptors seleccionats van ser Emili Bayo (Lleida, 1961), Jordi de Manuel
(Barcelona, 1962), Empar Fernández (Barcelona, 1962) i David Marín (Barcelona,
1974).
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.
El resultat d’aquell
cap de setmana terrorífic en un castell amb mil anys d’història varen ser
quatre relats terrorífics que es van publicar el març de l’any següent sota el
títol Contes de terror a Apostroph, amb el suport de
l’Ajuntament de Torrebesses, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Diputació de
Lleida.
El primer relat del
volum és “Ones de líquid vermell”, d’Emili Bayo (pàgs. 13-34), i en ell
coneixerem la història d’un professor que ha vist com tota la seva vida es
capgirava després de la mort de la seva filla adolescent. És un conte amb un
desenvolupament in crescendo que ens va atrapant en una fina teranyina que ens
deixa completament indefensos davant d’un final que ens esborronarà i ens
sorprendrà... i on hi descobrireu què era un harúspex.
El segon conte és obra
de l’escriptor Jordi de Manuel, una aposta sempre segura dins la narrativa de
gènere. En aquest cas, l’autor ens presenta “Els hostes” (pàgs. 39-58), una
narració que, en un primer moment, ens pot semblar una peça de ciència-ficció
post-apocalíptica, però després evoluciona cap a terrenys propers als relats de
fantasia i horror de Robert E. Howard i, finalment, esclata en un final que ens
pot recordar a La carretera de Cormac
McCarthy passada pel filtre de Jordi de Manuel. Per a mi, és el relat més
estremidor de l’antologia.
La següent narració és
“La memòria de la sang” (pàgs. 63-82), d’Empar Fernández. En aquest relat
acompanyem la parella formada per la Remei, l’Andreu i la petita Nora al
castell, on hi trobaran una maleïda taca de sang, vinculada amb el passat
històric real de l’edificació, que apareix del no res —com aquella d’El fantasma de Canterville (1887),
d’Oscar Wilde—. En aquest conte, a més, hi descobrirem l’entranyable Antonio
Canal, un avi que resultarà clau per a resoldre els misteris que amaga el
castell.
Finalment, l’antologia
es tanca amb “El bagul” (pàgs. 87-110), de David Marín, una obra que conjuga,
hàbilment, diversos elements del terror més clàssic: des del gat negre de Poe
als objectes que no s’han de tocar, passant pels sorolls de procedència
desconeguda, la figura, sempre imponent, del llop o el recurs de la carta a les
editores.
Ben aviat, a la segona
part d’aquesta entrada, us parlaré de les posteriors edicions del Festival i de
les antologies que en van sorgir perquè... encara queda molt i molt de terror
al tinter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada