Torrebesses Tremola (i II)

Després de l’èxit del I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, a l’octubre del 2017 es va programar una segona edició d’aquesta terrorífica trobada. El cap de setmana del 21 i 22 d’octubre, Torrebesses va tornar a ser el centre de la literatura de terror catalana.

El cartell de la segona edició feia referència als 50 anys de La llavor del diable,
una de les millors ficcions amb el diable com a protagonista.

 

En aquesta ocasió, es van programar diverses activitats: una caminada popular on es van llegir relats de por a càrrec de l’actriu Aida Flix i Paula González, un curs intensiu d’escriptura dirigit per David Marín, xerrades sobre literatura gòtica i la pel·lícula La llavor del diable, la presentació de la novel·la de Ferran Sáez, La nit contra tu —de la qual en parlaré properament—, la lectura de poemes d’Emily Dickinson i Lord Byron per part de Celina Alegre i, és clar, la tancada de quatre escriptors al castell de Torrebesses.

La terrorífica coberta del llibre
de l'escriptor de la Granja d'Escarp.

En aquesta ocasió, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, les editores i directores del Festival, van proposar el repte als següents autors: Pere Cervantes (Barcelona, 1971), Quim García Albero (Lleida, 1966), Toni Hill (1966) i Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), els quals haurien d’inspirar-se a Torrebesses per tal d’escriure les històries més inquietants possibles. La magnífica feina que van realitzar va quedar immortalitzada en el recull Contes de Terror, 2, publicat el març de 2018 a la col·lecció Tremola de l’editorial Apostroph. En aquesta ocasió, a més l’edició incloïa un codi QR que donava accés a l’audiollibre realitzat per Enveualta, un projecte capitanejat per Maribel Gutiérrez, Anna Maria Villalonga i Miquel Llobera que disposa d’una nòmina de rapsodes cada cop més nombrosa.

Els escriptors de la segona edició.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El primer relat d’aquest recull, “5.000 paraules”, de Pere Cervantes (pàgs. 13-33) ens pot portar a la memòria el film Grand Piano (2013), d’Eugenio Mira, ja que Cervantes ens presenta un escriptor comminat a escriure 5.000 paraules cada dos dies si no vol veure com una persona estimada és assassinada. Gràcies al talent narratiu de l’autor, la trama de terror psicològic s’omple de girs i sorpreses que faran les delícies dels lectors més exigents.

El següent conte és obra de Quim García Albero i porta per títol “El jardí” (pàgs. 37-72). En aquesta narració, l’autor ens trasllada a l’any 495 del calendari musulmà i desplega tots els seus coneixements sobre l’arquitectura àrab del període —de la mateixa manera que, uns anys enrere, ens havia descobert el món de les aljames jueves medievals amb la novel·la El llibre del llamp (2012), publicada per Pagès Editors—. “El jardí” presenta un magnífic in crescendo, entre jardins menys bucòlics del que desitjaríem, que atrapa al lector.

La tercera narració de l’antologia, “Els reis de la casa” (pàgs. 77-90), és obra de l’escriptor Toni Hill, el qual ens proposa una terrorífica aventura futurista (amb les conseqüències d’una epidèmia mundial i tot), un distopic món sense adults que recorda el de “Els nens de les panotxes” de Stephen King —un relat que, com ja sabeu, podeu trobar traduït al català dins de Torn de nit, editat per Males Herbes—.

 

"Els nens de les panotxes" se sentien com "Els reis de la casa".

El recull es tanca amb el relat “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga (pàgs. 95-119), dedicat a l’Anna Moreno-Bedmar, especialista en Manuel de Pedrolo. En aquest conte, l’autora ens submergirà als voltants de Torrebesses en ple segle XVIII, per fer-nos testimonis de la recerca d’una petita, la Joana, que ha desaparegut. Villalonga aconsegueix fer-nos estremir amb aquesta història de bruixeria narrada amb la perícia lèxica habitual de l’autora. En voleu un petit tast?

“Ha de decidir què ha de fer en una fracció de segon, però en realitat no hi ha alternatives. La visió ha estat prou clara. Encara que ho vulgui, no es pot escapar. No té prou energia, les seves cames són dos filferros desllorigats, de marioneta anyenca” (pàg. 117).

L’antologia Contes de Terror, 2 continua la línia iniciada a l’anterior recull i ens presenta quatre relats que faran gaudir els amants de la literatura de terror. Personalment, si n’hagués de triar un només, em quedaria amb “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga.

L’estiu de 2018, l’editorial Apostroph canvia de mans i passa a estar dirigida per Bernat Ruiz Domènech. Aquest canvi, però, no va afectar al projecte del Festival i el cap de setmana del 24 i 25 de novembre es va celebrar la tercera edició del Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola. En aquesta edició, el diumenge 25 hi va haver tres xerrades temàtiques: “Per què ens fa por el que ens fa por? Per què ens agrada la por”; “La música i el terror” i “El mite de Prometeu en el gènere fantàstic i de terror”, a càrrec d’Adrià Pujol, Andrea Jofre i Pep Prieto, respectivament.

En aquesta ocasió, els quatre escriptors que van acceptar el repte de  passar la nit al Castell-palau de Torrebesses foren els tres ponents de les xerrades i l’Alexandra Cuadrat, anterior codirectora del Festival —per fi s’havia assolit la paritat!—. El seus relats van quedar recollits a Contes de terror, 3 publicat per Apostroph Editors el febrer de 2019.

Pep Prieto, Adrià Pujol, Andrea Jofre i Alexandra Cuadrat.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

L’antologia s’obra amb una veritable joia de la literatura de terror escrita en català: “L’exorcisme” (pàgs. 17-34), d’Alexandra Cuadrat (Alcoletge, 1968). Un pòrtic en forma de citació del Tractat sobre els vampirs, del pare Augustin Calmet (1672-1757), ens dona la benvinguda a una aventura en què acompanyarem el sacerdot Ramir Porcel en el seu combat contra el maligne i els no-morts. L’autora aconsegueix estremir-nos amb un estil fresc i precís que no té res a envejar a les millors plomes actuals de la literatura de terror:

“Era una veu trenada de mil gemecs, un so que si tingués color seria negre i faria olor de pou infecte, de gola putrefacta, i tindria el tacte d’un llimac” (pàg. 20).

Coberta de Contes de Terror, 3.

 

Sense por a equivocar-me, crec que qualsevol antologia de relats de terror escrits en català que es publiqui en el futur, haurà d’incloure “L’exorcisme”, d’Alexandra Cuadrat, sí o sí.

El segon relat és obra de la il·lustradora i violinista Andrea Jofre (Barcelona, 1983), i porta per títol “Aniversari” (pàgs. 39-53). En aquesta ocasió, serem els convidats de pedra a una festa familiar en un casalot que se celebra per intentar tancar definitivament les ferides obertes per un accident de cotxe la tarda del dia de Nadal de l’any anterior. Però, què va passar realment en aquell accident de trànsit? I, per què el petit Pau es comporta d’aquesta manera tan estranya? Si goseu llegir aquest relat, en sabreu les respostes.

La següent narració, “El botó del pànic” (pàgs. 57-75), està escrit pel periodista, escriptor i crític de cinema Pep Prieto (Girona, 1976). Segur que alguns de vosaltres el coneixereu per ser l’autor de la juganera Carnada (Bridge, 2018). En aquesta ocasió, Prieto ens regala una història amb tints de ciència-ficció —la visita dels protagonistes a una empresa que es dediquen a fer viatges al passat per a poder veure una persona—, on res no és el que sembla i les diferents capes de “realitats” es van succeint fins que el lector queda atrapat a mercè del talent narratiu de l’autor.

Carnada, una novel·la (ben) catalana de terror.

Per últim, l’antologia es tanca amb un relat de l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol (Begur, 1974). “La remuntada” (pàgs. 79-93), és un veritable castell de focs artificials literari en què Pujol juga amb nosaltres tant com vol. El relat s’accelera i s’amoroseix a voluntat d’un autor que, tan aviat s’endinsa en el realisme més brut al narrar les hores més baixes d’un famós fotògraf com ens submergeix en un malson horripilant amb presència fantasmal inclosa. Pujol desplega el domini lingüístic que atresora —i que ja no és cap sorpresa per al lector que hagi seguit mínimament la seva carrera literària—, en aquest conte ple de tribulacions que roman a la memòria del lector durant molt de temps.

Dissortadament, però, la cloenda del III festival, a càrrec de l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea ha estat, de moment, el tancament definitiu d’aquest magnífic projecte. Els aficionats del terror encara esperem que els astres ens siguin propicis i que ben aviat ens anunciïn que el Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola presenta la seva quarta edició. Això seria una magnífica notícia no només per als amants de l’horror literari o per a la literatura catalana de terror, sinó per a la literatura catalana en general.

Stephen King, el rei del terror

Avui dia ningú no discuteix que el rei del terror literari contemporani va néixer el 21 de setembre de 1947 a Portland, Maine, i respon al nom de Stephen Edwin King. Bé, ningú a part de Dean Koontz, suposo... Però, què és el que fa que els terrors de Stephen King siguin tan llegits per lectors d’arreu del món?

Si hagués de respondre breument aquesta qüestió, recorreria a les paraules del propi autor. King, en una entrevista recopilada per Tim Underwood i Chuck Miller (1988), va deixar una descripció bastant ajustada del tipus de terror que trobem a la majoria de les seves obres:

“La meva idea del que hauria de ser una història de terror [és que] el monstre no hauria de ser en un cementiri de la vella i decadent Europa, sinó a la casa del final del carrer”.

Aquesta concepció del terror modern és ben present a la immensa majoria dels textos de King. De fet, el lector només ha de llegir la magnífica novel·la de vampirs ‘Salem’s Lot (1975), per entendre a la perfecció a què es refereix amb aquesta noció del terror ubicat o transferit a un espai ben proper al lector. El monstre pot estar-nos esperant a la casa del costat... O, com a mínim això és el que ens vol fer creure l’autor perquè, al final, descobrirem que el veritable monstre té molt més a veure amb nosaltres del que estaríem disposats a acceptar.

Aquesta mirada del terror contemporani que desplega King té els seus antecedents més coneguts en el treball de tres grans autors: Ray Bradbury, Shirley Jackson i Richard Matheson, i ha contribuït ha reconfigurar les convencions del terror contemporani. Si ens fixem en el terror europeu de principis dels anys setanta, podem trobar una concepció similar a la compilació Demons by Daylight (1973), de Ramsey Campbell —com a data curiosa i per poder contextualitzar aquests relats, convé tenir present que Campbell ja els tenia enllestits el 1968 i s’havien de publicar el 1971, però l’edició es va haver de posposar per la mort de l’editor,  un tal August Derleth—.

Dissortadament, en aquesta entrada no em puc entretenir més temps en les idees de King sobre el terror i la seva plasmació literària, però, si en voleu saber més, us recomano llegir el magnífic assaig Danse Macabre (1981), on l’escriptor recupera i amplia alguns dels assumptes dels que va parlar en un curs sobre els temes de la literatura sobrenatural a la Universitat de Maine durant la tardor de 1978 —o entre la publicació de The Stand i la de The Dead Zone, l’única de les seves novel·les escrites a partir d’un estudiat esquema previ que l’autor considera realment reeixida—.

Ara, passaré a revisar les traduccions de les obres de Stephen King al català i, possiblement, més d’un i d’una s’endurà una bona sorpresa i correrà cap a la seva llibreria (o biblioteca) preferida.

La primera edició d’una novel·la de King en català no va arribar fins a l’octubre de 1988, però va representar una bona sacsejada dins del panorama del gènere en català: Carrie va sortir al número 39 de la col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes amb traducció d’Andrew Langdon-Davies, fill de John Langdon-Davies (1897-1971), un dels primers corresponsals de guerra i un gran promotor de la cultura catalana, amic personal d’intel·lectuals com Ventura Gassol, Marià Manent, Josep Pla o Carles Riba. La vida d’aquest periodista i escriptor, sens dubte, mereixeria una novel·la on es parlés de la seva activitat humanitària durant la guerra civil en favor dels escriptors catalans o dels nens orfes refugiats. Nosaltres, però, hem de tornar a Stephen King i, per tant, us recomano que, si us interessa el personatge llegiu el llibre Darrere les barricades (1936, reeditat el 2009 per Angle Editorial), considerat com “la narració més convincent i vívida que s’ha escrit mai” sobre aquesta contesa.

 

Aquí teniu la primera coberta d'un llibre de Stephen King traduït al català
i, de propina, la de Darrere les barricades, de John Langdon-Davies.

La següent història de King traduïda al català, el relat “La darrera copa, la trobarem dins de l’antologia Joves monstres —compilada per Isaac Asimov, Martin H. Greenberg i Charles G. Waugh—, que va ser traduïda per Carles Llorach i publicada per Edicions de la Magrana en el número 75 de la col·lecció L’esparver. En aquest recull, publicat per primera vegada en català el 1989, a més hi trobem contes de Ray Bradbury, Saki, Chelsea Quinn Yarbro, Clifford D. Simak o Tanith Lee, entre d’altres.

Els anys noranta van continuar aquesta embranzida editorial i van portar molt bones notícies per als lectors catalans aficionats a Stephen King: el 1993 Columna editava Misery amb traducció d’Esteve Riambau i Saurí, i l’any següent, amb la col·laboració de l’Enciclopèdia Catalana, publicaven Cementiri d’animals, amb traducció de Lluís Miquel Benàsser. Per desgràcia, els números segurament no deurien ser els esperats —coses de ser una “cultura satèl·lit”, segurament—, i els lectors en català de King s’hauran de conformar amb la reedició de la traducció de Carrie que va fer La Magrana (1999), per completar aquesta dècada.

El segle XXI, però, va començar d’una manera quasi immillorable: Edicions 62 publicava diversos títols de King i, a més, ho feia als pocs mesos que aquestes sortissin en anglès. Així, el 2001 es publicava en tapa dura L’atrapasomnis (Dreamcatcher, 2001), amb traducció de Lluïsa Moreno Llort; el 2003 es publicava el recull Tot és definitiu: Catorze contes obscurs (Everything’s Eventual: 14 Dark Tales, 2002), amb traducció d’Esther Roig Giménez; el setembre de 2006 publicava El mòbil (Cell), una novel·la que havia vist la llum el mateix any a EUA, amb traducció de Xavier Solé Muñoz, Xavier García Muniesa i Mar Albacar i Morgó, i, per últim, el maig de l’any següent es publicava La història de la Lisey (Lisey’s Story, 2006), una novel·la que combina la història romàntica amb elements de terror psicològic i que, segons sembla, és la que King valora més entre totes les que ha escrit. En aquest cas, la traducció va ser realitzada per Concepció Iribarren Doradeu, Joan Puntí Recasens i Glòria Barrobés Mies.

 

Però, un cop més, després d’aquestes quatre publicacions, quan semblava que, per fi!, les traduccions al català de Stephen King començaven a ocupar el lloc que mereixien en les lleixes de les llibreries, la font es va assecar abruptament durant deu anys.

Per sort, els astres es van tornar a alinear en favor dels amants de la literatura de terror i el 2018 van arribar a les llibreries dos llibres del rei del terror: Males Herbes va publicar el recull de contes Torn de nit (Night Shift, 1978), amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, on hi trobem veritables joies de King: “Jerusalem’s Lot”, “A vegades tornen” o “Els nens de les panotxes”. Un llibre senzillament imprescindible que va rebre dos premis Ictineu el 2019: el de millor antologia fantàstica traduïda i el de millor conte traduït, per “La trinxadora”; per la seva banda, L’Altra Editorial s’atrevia amb el primer assaig de King traduït al català, el brillant Escriure: Memòries d’un ofici (On Writing: A Memoir of the Craft, 2000), de la mà de Martí Sales i Sariola —encarregat també de la traducció al català de dues obres mestres de Shirley Jackson per a aquesta editorial: La maledicció de Hill House (2014) i Sempre hem viscut al castell (2016)—. Afortunadament, el públic català ha respost molt bé a aquesta aventura i el mes de març d’enguany arriba a les llibreries la segona edició d’Escriure: Memòries d’un ofici.

    

El darrer llibre de Stephen King traduït al català —també per Martí Sales i Sariola—, ha estat la novel·la La gran caminada (The Long Walk, 1979, amb el pseudònim de Richard Bachman), que va arribar a les lleixes de les llibreries ara fa quasi any, el setembre de 2020. Però, pel poc que sabem, sembla ser que ben aviat tindrem nous títols del rei del terror traduïts al català...

Acabo aquesta entrada amb una taula on hi trobareu les edicions al català dels llibres publicats per Stephen King. Com veureu, ja tenim set novel·les, una trentena llarga de relats i, fins i tot, un assaig de l’escriptor traduïts al nostre idioma. Els coneixíeu? I, permeteu-me una darrera pregunta, si poguéssiu triar un llibre de Stephen King per a que fos traduït al català, quin seria? Jo ho tinc ben clar: si fos una novel·la, ‘Salem’s Lot (1975), i, si hagués de ser un recull de relats, possiblement triaria Skeleton Crew (1985) —tot i que Nightmares & Dreamscapes (1993), també em barrufaria molt—.

 

ANY EDICIÓ ORIGINAL	TÍTOL ORIGINAL	ANY EDICIÓ EN CATALÀ	TÍTOL TRADUCCIÓ	EDITORIAL TRADUCCIÓ
1974	Carrie	1988	Carrie	Laertes
		1999	Carrie	La Magrana
1978	Night Shift	2018	Torn de nit	Males Herbes
1979	The Long Walk	2020	La Gran Caminada	Males Herbes
1983	Pet Sematary	1994	Cementiri d’animals	Enciclopèdia Catalana / Columna
1987	Misery	1993	Misery	Columna
2000	On Writing: A Memoir of the Craft	2018	Escriure: Memòries d’un ofici	L’Altra Editorial
2001	Dreamcatcher	2001	L’atrapasomnis	Edicions 62
2002	Everything’s Eventual: 14 Dark Tales	2003	Tot és definitiu: Catorze contes obscurs	Edicions 62
2006	Cell	2006	El mòbil (Cell)	Edicions 62
2006	Lisey’s Story	2007	La història de la Lisey	Edicions 62