Torrebesses Tremola (i II)

Després de l’èxit del I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, a l’octubre del 2017 es va programar una segona edició d’aquesta terrorífica trobada. El cap de setmana del 21 i 22 d’octubre, Torrebesses va tornar a ser el centre de la literatura de terror catalana.

El cartell de la segona edició feia referència als 50 anys de La llavor del diable,
una de les millors ficcions amb el diable com a protagonista.

 

En aquesta ocasió, es van programar diverses activitats: una caminada popular on es van llegir relats de por a càrrec de l’actriu Aida Flix i Paula González, un curs intensiu d’escriptura dirigit per David Marín, xerrades sobre literatura gòtica i la pel·lícula La llavor del diable, la presentació de la novel·la de Ferran Sáez, La nit contra tu —de la qual en parlaré properament—, la lectura de poemes d’Emily Dickinson i Lord Byron per part de Celina Alegre i, és clar, la tancada de quatre escriptors al castell de Torrebesses.

La terrorífica coberta del llibre
de l'escriptor de la Granja d'Escarp.

En aquesta ocasió, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, les editores i directores del Festival, van proposar el repte als següents autors: Pere Cervantes (Barcelona, 1971), Quim García Albero (Lleida, 1966), Toni Hill (1966) i Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), els quals haurien d’inspirar-se a Torrebesses per tal d’escriure les històries més inquietants possibles. La magnífica feina que van realitzar va quedar immortalitzada en el recull Contes de Terror, 2, publicat el març de 2018 a la col·lecció Tremola de l’editorial Apostroph. En aquesta ocasió, a més l’edició incloïa un codi QR que donava accés a l’audiollibre realitzat per Enveualta, un projecte capitanejat per Maribel Gutiérrez, Anna Maria Villalonga i Miquel Llobera que disposa d’una nòmina de rapsodes cada cop més nombrosa.

Els escriptors de la segona edició.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El primer relat d’aquest recull, “5.000 paraules”, de Pere Cervantes (pàgs. 13-33) ens pot portar a la memòria el film Grand Piano (2013), d’Eugenio Mira, ja que Cervantes ens presenta un escriptor comminat a escriure 5.000 paraules cada dos dies si no vol veure com una persona estimada és assassinada. Gràcies al talent narratiu de l’autor, la trama de terror psicològic s’omple de girs i sorpreses que faran les delícies dels lectors més exigents.

El següent conte és obra de Quim García Albero i porta per títol “El jardí” (pàgs. 37-72). En aquesta narració, l’autor ens trasllada a l’any 495 del calendari musulmà i desplega tots els seus coneixements sobre l’arquitectura àrab del període —de la mateixa manera que, uns anys enrere, ens havia descobert el món de les aljames jueves medievals amb la novel·la El llibre del llamp (2012), publicada per Pagès Editors—. “El jardí” presenta un magnífic in crescendo, entre jardins menys bucòlics del que desitjaríem, que atrapa al lector.

La tercera narració de l’antologia, “Els reis de la casa” (pàgs. 77-90), és obra de l’escriptor Toni Hill, el qual ens proposa una terrorífica aventura futurista (amb les conseqüències d’una epidèmia mundial i tot), un distopic món sense adults que recorda el de “Els nens de les panotxes” de Stephen King —un relat que, com ja sabeu, podeu trobar traduït al català dins de Torn de nit, editat per Males Herbes—.

 

"Els nens de les panotxes" se sentien com "Els reis de la casa".

El recull es tanca amb el relat “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga (pàgs. 95-119), dedicat a l’Anna Moreno-Bedmar, especialista en Manuel de Pedrolo. En aquest conte, l’autora ens submergirà als voltants de Torrebesses en ple segle XVIII, per fer-nos testimonis de la recerca d’una petita, la Joana, que ha desaparegut. Villalonga aconsegueix fer-nos estremir amb aquesta història de bruixeria narrada amb la perícia lèxica habitual de l’autora. En voleu un petit tast?

“Ha de decidir què ha de fer en una fracció de segon, però en realitat no hi ha alternatives. La visió ha estat prou clara. Encara que ho vulgui, no es pot escapar. No té prou energia, les seves cames són dos filferros desllorigats, de marioneta anyenca” (pàg. 117).

L’antologia Contes de Terror, 2 continua la línia iniciada a l’anterior recull i ens presenta quatre relats que faran gaudir els amants de la literatura de terror. Personalment, si n’hagués de triar un només, em quedaria amb “La por de la por”, d’Anna Maria Villalonga.

L’estiu de 2018, l’editorial Apostroph canvia de mans i passa a estar dirigida per Bernat Ruiz Domènech. Aquest canvi, però, no va afectar al projecte del Festival i el cap de setmana del 24 i 25 de novembre es va celebrar la tercera edició del Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola. En aquesta edició, el diumenge 25 hi va haver tres xerrades temàtiques: “Per què ens fa por el que ens fa por? Per què ens agrada la por”; “La música i el terror” i “El mite de Prometeu en el gènere fantàstic i de terror”, a càrrec d’Adrià Pujol, Andrea Jofre i Pep Prieto, respectivament.

En aquesta ocasió, els quatre escriptors que van acceptar el repte de  passar la nit al Castell-palau de Torrebesses foren els tres ponents de les xerrades i l’Alexandra Cuadrat, anterior codirectora del Festival —per fi s’havia assolit la paritat!—. El seus relats van quedar recollits a Contes de terror, 3 publicat per Apostroph Editors el febrer de 2019.

Pep Prieto, Adrià Pujol, Andrea Jofre i Alexandra Cuadrat.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

L’antologia s’obra amb una veritable joia de la literatura de terror escrita en català: “L’exorcisme” (pàgs. 17-34), d’Alexandra Cuadrat (Alcoletge, 1968). Un pòrtic en forma de citació del Tractat sobre els vampirs, del pare Augustin Calmet (1672-1757), ens dona la benvinguda a una aventura en què acompanyarem el sacerdot Ramir Porcel en el seu combat contra el maligne i els no-morts. L’autora aconsegueix estremir-nos amb un estil fresc i precís que no té res a envejar a les millors plomes actuals de la literatura de terror:

“Era una veu trenada de mil gemecs, un so que si tingués color seria negre i faria olor de pou infecte, de gola putrefacta, i tindria el tacte d’un llimac” (pàg. 20).

Coberta de Contes de Terror, 3.

 

Sense por a equivocar-me, crec que qualsevol antologia de relats de terror escrits en català que es publiqui en el futur, haurà d’incloure “L’exorcisme”, d’Alexandra Cuadrat, sí o sí.

El segon relat és obra de la il·lustradora i violinista Andrea Jofre (Barcelona, 1983), i porta per títol “Aniversari” (pàgs. 39-53). En aquesta ocasió, serem els convidats de pedra a una festa familiar en un casalot que se celebra per intentar tancar definitivament les ferides obertes per un accident de cotxe la tarda del dia de Nadal de l’any anterior. Però, què va passar realment en aquell accident de trànsit? I, per què el petit Pau es comporta d’aquesta manera tan estranya? Si goseu llegir aquest relat, en sabreu les respostes.

La següent narració, “El botó del pànic” (pàgs. 57-75), està escrit pel periodista, escriptor i crític de cinema Pep Prieto (Girona, 1976). Segur que alguns de vosaltres el coneixereu per ser l’autor de la juganera Carnada (Bridge, 2018). En aquesta ocasió, Prieto ens regala una història amb tints de ciència-ficció —la visita dels protagonistes a una empresa que es dediquen a fer viatges al passat per a poder veure una persona—, on res no és el que sembla i les diferents capes de “realitats” es van succeint fins que el lector queda atrapat a mercè del talent narratiu de l’autor.

Carnada, una novel·la (ben) catalana de terror.

Per últim, l’antologia es tanca amb un relat de l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol (Begur, 1974). “La remuntada” (pàgs. 79-93), és un veritable castell de focs artificials literari en què Pujol juga amb nosaltres tant com vol. El relat s’accelera i s’amoroseix a voluntat d’un autor que, tan aviat s’endinsa en el realisme més brut al narrar les hores més baixes d’un famós fotògraf com ens submergeix en un malson horripilant amb presència fantasmal inclosa. Pujol desplega el domini lingüístic que atresora —i que ja no és cap sorpresa per al lector que hagi seguit mínimament la seva carrera literària—, en aquest conte ple de tribulacions que roman a la memòria del lector durant molt de temps.

Dissortadament, però, la cloenda del III festival, a càrrec de l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea ha estat, de moment, el tancament definitiu d’aquest magnífic projecte. Els aficionats del terror encara esperem que els astres ens siguin propicis i que ben aviat ens anunciïn que el Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola presenta la seva quarta edició. Això seria una magnífica notícia no només per als amants de l’horror literari o per a la literatura catalana de terror, sinó per a la literatura catalana en general.

Torrebesses Tremola (I)

 Torrebesses és un petit poblet de la comarca del Segrià amb un parell de llegendes ben interessants (El vol de les bruixes i L’església que va matar el fred)  i una història ben original. El seu nom actual equival a “torres bessones” i prové d’una antiga masia situada a l’Alt Penedès, propietat del monestir de Sant Cugat ara fa uns mil anys, que tenia dues torres a la vora. Cap a mitjans del segle XII, un grup de famílies de la zona van aprofitar les condicions que els oferien els comtes catalans de l’època i van decidir sumar-se a la repoblació del territori conquerit als àrabs.

Un cop iniciada la repoblació, confiada a la casa de Cervera, el territori va passar ràpidament a la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, que la va mantenir fins al 1835, amb la segona desamortització dels béns eclesiàstics promoguda per Mendizábal. Aquell any, per cert, el càrrec de ministre de la Guerra a l’Estat espanyol l’ocupava Manuel de Llauder, marquès de la Vall de Ribas, que va haver de fer front a la carlinada i que va escriure unes Memorias documentadas que apareixeran com a epígraf d’un dels millors llibres de terror de la literatura catalana, Les històries naturals (1960), de Joan Perucho, una joia de la que en parlarem en alguna ocasió.

Un altre episodi important en la història del poble va tenir lloc durant la guerra civil espanyola, quan el castell va ser habilitat com a hospital pels soldats italians. Cal tenir presents que 260 d’aquests militars van ser enterrats al cementiri local. La guerra, per a Torrebesses, va acabar la vigília de Nadal de 1938, quan van entrar-hi dues divisions feixistes: Flechas Verdes i Littorio. Queia, doncs, sobre el poble la llarga nit franquista.

Segurament, alguns de vosaltres, us preguntareu per quin motiu he iniciat aquesta entrada amb un breu repàs sobre alguns dels moments històrics que han marcat Torrebesses, la solució la trobareu en els contes que van sorgir del Festival de Literatura de Terror, Torrebesses Tremola.

Cartell del I Festival Torrebesses Tremola (2016).

Però, abans de tot això, hem de fer un altre viatge fins a Cologny, a Suïssa, on a principis del s.XVIII s’hi construí una casa que originàriament s’anomenà Belle rive, però que, després de la seva compra per la família Diodati, trobà que aquesta vil·la propera al llac Léman havia de dur el nom de la família. Havia nascut la vil·la Diodati!

No obstant, encara hauríem d’esperar fins a l’estiu de 1816, l’any sense estiu per culpa de l’erupció del volcà indonesi Tambora, quan el poeta Lord Byron, fugint dels problemes que l’esperaven a Londres, va conviure-hi amb la seva amant, Claire Clairmont, Mary Wollstonecraft Godwin i el seu futur marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, i el seu metge John William Polidori. Durant aquella estada, els artistes van decidir entretenir-se inventant històries de terror. Dues d’aquestes, van acabar esdevenint veritables fites per a la història de la literatura d’horror de tots els temps: Frankenstein de Mary Wollstonecraft Godwin —Mary Shelley, després de les núpcies—, publicada anònimament el 1818, quan la joveníssima autora només tenia 20 anys, i El vampir de John William Polidori, publicat el primer d’abril de 1819 a The New Monthly Magazine com “una història de Lord Byron”.

 

Edicions en català de Frankenstein i d'El vampir.

La importància d’aquesta estada per a la literatura de terror va ser crucial i, de fet, són moltes les obres, literàries o no, que rememoren, d’una manera o una altra, aquest fet. Entre elles, potser destacaria la revisió que en va fer Chuck Palahniuk i que serveix de punt de partida per a la seva novel·la Haunted (2005).

Tornem a Torrebesses... El 2016, dos-cents anys després de la trobada, l’empenta de les dues editores que van fundar Apostroph, Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat, va associar-se amb la bona disposició de l’alcalde del municipi, Mario Urrea, i de Josep Anton Ortiz, el propietari del castell, per fer realitat el I Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, que va tenir lloc els dies 15 i 16 d’octubre.

En aquell Festival, s’hi van programar diverses activitats (xerrades, presentacions, etc.), però el seu punt fort va ser, sens dubte, la decisió de tancar quatre escriptors al castell palau de Torrebesses, declarat bé d’interès nacional, durant tot el cap de setmana amb l’encàrrec de crear el relat més terrorífic possible i que hi incloguessin algun element vinculat amb el castell i la seva història. Els escriptors seleccionats van ser Emili Bayo (Lleida, 1961), Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), Empar Fernández (Barcelona, 1962) i David Marín (Barcelona, 1974).

Els quatre escriptors seleccionats.
Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

El resultat d’aquell cap de setmana terrorífic en un castell amb mil anys d’història varen ser quatre relats terrorífics que es van publicar el març de l’any següent sota el títol Contes de terror a Apostroph, amb el suport de l’Ajuntament de Torrebesses, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida.

Coberta del recull de contes.

El primer relat del volum és “Ones de líquid vermell”, d’Emili Bayo (pàgs. 13-34), i en ell coneixerem la història d’un professor que ha vist com tota la seva vida es capgirava després de la mort de la seva filla adolescent. És un conte amb un desenvolupament in crescendo que ens va atrapant en una fina teranyina que ens deixa completament indefensos davant d’un final que ens esborronarà i ens sorprendrà... i on hi descobrireu què era un harúspex.

El segon conte és obra de l’escriptor Jordi de Manuel, una aposta sempre segura dins la narrativa de gènere. En aquest cas, l’autor ens presenta “Els hostes” (pàgs. 39-58), una narració que, en un primer moment, ens pot semblar una peça de ciència-ficció post-apocalíptica, però després evoluciona cap a terrenys propers als relats de fantasia i horror de Robert E. Howard i, finalment, esclata en un final que ens pot recordar a La carretera de Cormac McCarthy passada pel filtre de Jordi de Manuel. Per a mi, és el relat més estremidor de l’antologia.

La següent narració és “La memòria de la sang” (pàgs. 63-82), d’Empar Fernández. En aquest relat acompanyem la parella formada per la Remei, l’Andreu i la petita Nora al castell, on hi trobaran una maleïda taca de sang, vinculada amb el passat històric real de l’edificació, que apareix del no res —com aquella d’El fantasma de Canterville (1887), d’Oscar Wilde—. En aquest conte, a més, hi descobrirem l’entranyable Antonio Canal, un avi que resultarà clau per a resoldre els misteris que amaga el castell.

Finalment, l’antologia es tanca amb “El bagul” (pàgs. 87-110), de David Marín, una obra que conjuga, hàbilment, diversos elements del terror més clàssic: des del gat negre de Poe als objectes que no s’han de tocar, passant pels sorolls de procedència desconeguda, la figura, sempre imponent, del llop o el recurs de la carta a les editores.

Escales del castell. Imatge cedida per Alexandra Cuadrat.

En resum, ens trobem davant d’un aplec de contes que farà les delícies dels amants dels relats de terror i que demostra que Torrebesses s’havia erigit com el “poble de la literatura de terror de Catalunya”.

Ben aviat, a la segona part d’aquesta entrada, us parlaré de les posteriors edicions del Festival i de les antologies que en van sorgir perquè... encara queda molt i molt de terror al tinter.

A tomba oberta

 Dins de la literatura de terror escrita o traduïda en català, existeix encara un buit que caldria omplir: les antologies de relats. En aquesta primera entrada dedicada a les antologies de terror, voldria parlar-vos de la col·lecció Tomba Oberta, de l’editorial alzirenca Tàndem Edicions, un segell d’Edicions Bromera, una de les propostes culturals actuals més interessants del País Valencià.

La col·lecció Tomba Oberta cerca reunir “el millor de la literatura gòtica clàssica i també obres d’autors que naveguen per les aigües de l’horror”, i està pensada per a joves a partir dels 14 anys. Dissortadament, en aquesta col·lecció iniciada ara fa deu anys només s’han publicat dues antologies de relats: Criatures d’ultratomba (2011) i Criatures monstruoses (2015), ambdues a càrrec de l’escriptor David Mateo (València, 1976), i amb unes impressionants il·lustracions de coberta realitzades per l’artista guipuscoà Iban Barrenetxea (Elgoibar, 1973).

Criatures d’ultratomba és una antologia dedicada als vampirs, una criatura que, segons podem llegir a la contracoberta, “ha ressuscitat, viu entre nosaltres i té set, molta set de sang”. El recull va tenir un cert èxit perquè, quatre anys després de la seva primera edició, el juliol de 2011, va aconseguir arribar a una segona edició, el març de 2015.

A l’obrir aquest aplec, el lector es trobarà amb un breu pròleg (pàgines 5-11), de l’antòleg, David Mateo que, lamentablement, conté més d’una relliscada com la que destaco a continuació:

“Prompte, les cròniques de l’esplendorosa Albió es tornen més negres que mai. La literatura victoriana de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell o George Eliot, fins ara tenyida de romanços impossibles, obri el pas a un realisme més descarnat, com el de Charles Dickens. Finalment, apareix un gènere molt més sinistre i profà: el gòtic, els màxims exponents del qual són Horace Walpole, Ann Radcliffe, Edgar Allan Poe, Mary Shelley o Bram Stoker” (pàgina 7).

Com sabran els lectors, l’època victoriana és un període de la història del Regne Unit que està definit pel regnat de Victòria I (del 20 de juny de 1837 al 22 de gener de 1901). Resulta evident, doncs, que Jane Austen (1775-1817), no pot ser pas considerada una “escriptora victoriana”. En el cas de Brontë (1816-1855), Elizabeth Gaskell (1810-1865) i George Eliot (1819-1880), pseudònim de Mary Ann Evans, sí que podríem ubicar-les en aquest període històric. Amb tot, i deixant a banda l’adjectiu “descarnat” per a referir-se a la prosa de Dickens, el que més haurà grinyolat al lector és la consideració, per part del prologuista, del gòtic com un gènere “més sinistre i profà” que apareixeria després de la literatura victoriana. És fa difícil comprendre com Horace Walpole (1717-1797) i Ann Radcliffe (1764-1823), poden ser post-victorians, quan de fet varen ser dues de les baules més importants del naixement del gènere gòtic, el qual podem situar entre la publicació de The Castle of Otranto (1764), d’Horace Walpole i la magnífica novel·la de Charles Maturin (1782-1824), Melmoth the Wanderer (1820). Menció a part mereix la inclusió de Poe en aquesta llista, un autor nascut als Estats Units el 1809 i finat en aquell país el 1849, que difícilment podem vincular amb la literatura victoriana britànica.

De fet, durant l’època victoriana el gòtic ja era un gènere en declivi que havia perdut popularitat per la gran acceptació de la novel·la històrica capitanejada per Sir Walter Scott, tot i que va perviure en les ficcions seriades dels penny dreadfuls, fins a la dècada del 1880 quan, a remolc del decadentisme fin de siècle, va evolucionar cap a un “gòtic urbà” en què hi podríem situar grans obres com l’Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde (1886), de Robert Louis Stevenson; The Picture of Dorian Gray (1890), d’Oscar Wilde; Trilby (1894), de George du Maurier; Dracula (1897), de Bram Stoker; The Beetle (1897), de Richard Marsh, etc.

Tornant a l’antologia, aquesta recull vuit narracions, que no estan ordenades cronològicament, traduïdes per Joan Lluís Navarro Peiró: “La família del Vurdalak”, d’Alexei Constantin Tolstoi (1817-1875); “Berenice” i “Morella”, d’Edgar Allan Poe (1809-1849); “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, d’Elizabeth Caroline Grey (1798-1869); “La morta enamorada”, de Théophile Gautier (1811-1872); “El vampir”, de John William Polidori (1795-1821); “VYI”, de Nikolai Gogol (1809-1852) i “No desperteu els morts”, de Johann Ludwig Tieck (1773-1853).

Evidentment, cada antologia implica una tria i els gustos de l’antòleg són inescrutables, tot i que, si jo hagués de realitzar una tria de narracions del segle XIX sobre la figura del vampir, hagués pensat en “The Mysterious Lodger” (1850); de Joseph Sheridan Le Fanu; “Ken’s Mystery” (1883), de Julian Hawthorne; “Good Lady Ducane” (1886), de Mary Elizabeth Braddon; “Let Loose” (1890), de Mary Cholmondeley o “A True Story of a Vampire” (1894), del Comte Eric Stanislaus Stenbock, per citar-ne només uns quantes. Amb tot, el lector no acaba de comprendre perquè, si el pròleg dóna tanta importància al període victorià, la tria de Mateo contingui dues obres britàniques prèvies a aquesta època (“El vampir”, de Polidori, de 1821 i “L’esquelet del comte, o l’amant vampira”, de Elizabeth Caroline Grey, de 1828); dues peces d’autors de l’imperi rus (“La família del Vurdalak”, de Tolstoi, publicada originalment en francès el 1839 i “VYI”, de Gogol, de 1835); dos relats de Poe (“Berenice” i “Morella”, de 1835); una obra francesa (“La morta enamorada”, de Gautier, de 1836) i una peça escrita originalment en alemany (“No desperteu els morts”, 1823, d’Ernst Raupach, tot i que en aquesta antologia encara està atribuïda a Tieck, com va succeir durant molt de temps). És a dir, cap obra escrita al Regne Unit durant el període victorià!

El segon volum de la col·lecció Tomba Oberta, Criatures monstruoses, va ser publicat l’octubre de 2015. En aquest cas, es manté, com he dit abans, l’antòleg i prologuista (David Mateo) i l’il·lustrador (Iban Barrenetxea), però canvia el traductor, que és Josep Franco Martínez.

En el pròleg de Mateo (pàgines 5-13), se’ns explica el paper de la productora fílmica Hammer a l’hora de establir “un cànon de depredadors” (pàg. 7), un “panteó de monstres” (pàg. 13), on hi trobem la mòmia, el licantrop, el vampir, l’autòmat, el dimoni que posseeix un ésser humà, el fantasma i el zombi. No acabo d’entendre com l’autor pot haver passat per alt la importància de les pel·lícules d’horror de la Universal en la creació d’un veritable (i previ!) univers cinematogràfic de l’horror —de The Phantom of the Opera (1925) a The Creature Walks Among Us (1956), passant per Dracula (1931), Frankenstein (1931), The Mummy (1932), Island of Lost Souls (1932), The Invisible Man (1932), The Wolf Man (1941) o Creature from the Black Lagoon (1954), per citar-ne només algunes—. Pobres Bela Lugosi, Boris Karloff i Lon Chaney Jr.!

En aquesta ocasió, les narracions triades són, segons l’antòleg representatives de cada criatura monstruosa: “Lot número 249”, d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), sobre la mòmia; “Cap de llop”, de Robert E. Howard (1906-1936), sobre l’home-llop; “El gat vampir de Nabeshima”, del baró Algernon Bertram (1857-1916), sobre el vampir; “L’home d’arena”, d’E.T.A. Hoffmann (1776-1822), sobre l’autòmat; “La Venus d’Illa”, de Prosper Mérimée (1803-1870), sobre el dimoni que posseeix un ésser humà; “La muntanya de les Ànimes”, de Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870), sobre el fantasma; “La pàl·lida esposa de Toussel”, de William Seabrook (1884-1945), sobre el zombi i “La llegenda de Sleepy Hollow”, de Washington Irving, de nou sobre el fantasma. Com es pot veure, en aquesta ocasió tampoc no s’ha seguit un criteri cronològic per a ordenar les narracions.

Personalment, en lloc de dues narracions sobre fantasmes, s’hi hauria pogut incloure només un conte sobre aquest ésser del més enllà i emprar l’espai disponible per a un relat sobre l’home invisible o, potser, per a algun monstre en la línia de Creature from the Black Lagoon. Però, com he dit més amunt, els criteris de l’antòleg són inescrutables.

En resum, ens trobem davant de dues bones mostres d’un fet que hauria de ser molt més habitual en les lleixes de les nostres llibreries: la traducció al nostre idioma de les millors obres de terror de la literatura universal. Espero que les editores i els editors recullin el guant i acceptin aquest desafiament, ja que crec que serà molt positiu a l’hora d’augmentar i fidelitzar el nombre de lectors en català.

Stephen King, el rei del terror

Avui dia ningú no discuteix que el rei del terror literari contemporani va néixer el 21 de setembre de 1947 a Portland, Maine, i respon al nom de Stephen Edwin King. Bé, ningú a part de Dean Koontz, suposo... Però, què és el que fa que els terrors de Stephen King siguin tan llegits per lectors d’arreu del món?

Si hagués de respondre breument aquesta qüestió, recorreria a les paraules del propi autor. King, en una entrevista recopilada per Tim Underwood i Chuck Miller (1988), va deixar una descripció bastant ajustada del tipus de terror que trobem a la majoria de les seves obres:

“La meva idea del que hauria de ser una història de terror [és que] el monstre no hauria de ser en un cementiri de la vella i decadent Europa, sinó a la casa del final del carrer”.

Aquesta concepció del terror modern és ben present a la immensa majoria dels textos de King. De fet, el lector només ha de llegir la magnífica novel·la de vampirs ‘Salem’s Lot (1975), per entendre a la perfecció a què es refereix amb aquesta noció del terror ubicat o transferit a un espai ben proper al lector. El monstre pot estar-nos esperant a la casa del costat... O, com a mínim això és el que ens vol fer creure l’autor perquè, al final, descobrirem que el veritable monstre té molt més a veure amb nosaltres del que estaríem disposats a acceptar.

Aquesta mirada del terror contemporani que desplega King té els seus antecedents més coneguts en el treball de tres grans autors: Ray Bradbury, Shirley Jackson i Richard Matheson, i ha contribuït ha reconfigurar les convencions del terror contemporani. Si ens fixem en el terror europeu de principis dels anys setanta, podem trobar una concepció similar a la compilació Demons by Daylight (1973), de Ramsey Campbell —com a data curiosa i per poder contextualitzar aquests relats, convé tenir present que Campbell ja els tenia enllestits el 1968 i s’havien de publicar el 1971, però l’edició es va haver de posposar per la mort de l’editor,  un tal August Derleth—.

Dissortadament, en aquesta entrada no em puc entretenir més temps en les idees de King sobre el terror i la seva plasmació literària, però, si en voleu saber més, us recomano llegir el magnífic assaig Danse Macabre (1981), on l’escriptor recupera i amplia alguns dels assumptes dels que va parlar en un curs sobre els temes de la literatura sobrenatural a la Universitat de Maine durant la tardor de 1978 —o entre la publicació de The Stand i la de The Dead Zone, l’única de les seves novel·les escrites a partir d’un estudiat esquema previ que l’autor considera realment reeixida—.

Ara, passaré a revisar les traduccions de les obres de Stephen King al català i, possiblement, més d’un i d’una s’endurà una bona sorpresa i correrà cap a la seva llibreria (o biblioteca) preferida.

La primera edició d’una novel·la de King en català no va arribar fins a l’octubre de 1988, però va representar una bona sacsejada dins del panorama del gènere en català: Carrie va sortir al número 39 de la col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes amb traducció d’Andrew Langdon-Davies, fill de John Langdon-Davies (1897-1971), un dels primers corresponsals de guerra i un gran promotor de la cultura catalana, amic personal d’intel·lectuals com Ventura Gassol, Marià Manent, Josep Pla o Carles Riba. La vida d’aquest periodista i escriptor, sens dubte, mereixeria una novel·la on es parlés de la seva activitat humanitària durant la guerra civil en favor dels escriptors catalans o dels nens orfes refugiats. Nosaltres, però, hem de tornar a Stephen King i, per tant, us recomano que, si us interessa el personatge llegiu el llibre Darrere les barricades (1936, reeditat el 2009 per Angle Editorial), considerat com “la narració més convincent i vívida que s’ha escrit mai” sobre aquesta contesa.

 

Aquí teniu la primera coberta d'un llibre de Stephen King traduït al català
i, de propina, la de Darrere les barricades, de John Langdon-Davies.

La següent història de King traduïda al català, el relat “La darrera copa, la trobarem dins de l’antologia Joves monstres —compilada per Isaac Asimov, Martin H. Greenberg i Charles G. Waugh—, que va ser traduïda per Carles Llorach i publicada per Edicions de la Magrana en el número 75 de la col·lecció L’esparver. En aquest recull, publicat per primera vegada en català el 1989, a més hi trobem contes de Ray Bradbury, Saki, Chelsea Quinn Yarbro, Clifford D. Simak o Tanith Lee, entre d’altres.

Els anys noranta van continuar aquesta embranzida editorial i van portar molt bones notícies per als lectors catalans aficionats a Stephen King: el 1993 Columna editava Misery amb traducció d’Esteve Riambau i Saurí, i l’any següent, amb la col·laboració de l’Enciclopèdia Catalana, publicaven Cementiri d’animals, amb traducció de Lluís Miquel Benàsser. Per desgràcia, els números segurament no deurien ser els esperats —coses de ser una “cultura satèl·lit”, segurament—, i els lectors en català de King s’hauran de conformar amb la reedició de la traducció de Carrie que va fer La Magrana (1999), per completar aquesta dècada.

El segle XXI, però, va començar d’una manera quasi immillorable: Edicions 62 publicava diversos títols de King i, a més, ho feia als pocs mesos que aquestes sortissin en anglès. Així, el 2001 es publicava en tapa dura L’atrapasomnis (Dreamcatcher, 2001), amb traducció de Lluïsa Moreno Llort; el 2003 es publicava el recull Tot és definitiu: Catorze contes obscurs (Everything’s Eventual: 14 Dark Tales, 2002), amb traducció d’Esther Roig Giménez; el setembre de 2006 publicava El mòbil (Cell), una novel·la que havia vist la llum el mateix any a EUA, amb traducció de Xavier Solé Muñoz, Xavier García Muniesa i Mar Albacar i Morgó, i, per últim, el maig de l’any següent es publicava La història de la Lisey (Lisey’s Story, 2006), una novel·la que combina la història romàntica amb elements de terror psicològic i que, segons sembla, és la que King valora més entre totes les que ha escrit. En aquest cas, la traducció va ser realitzada per Concepció Iribarren Doradeu, Joan Puntí Recasens i Glòria Barrobés Mies.

 

Però, un cop més, després d’aquestes quatre publicacions, quan semblava que, per fi!, les traduccions al català de Stephen King començaven a ocupar el lloc que mereixien en les lleixes de les llibreries, la font es va assecar abruptament durant deu anys.

Per sort, els astres es van tornar a alinear en favor dels amants de la literatura de terror i el 2018 van arribar a les llibreries dos llibres del rei del terror: Males Herbes va publicar el recull de contes Torn de nit (Night Shift, 1978), amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, on hi trobem veritables joies de King: “Jerusalem’s Lot”, “A vegades tornen” o “Els nens de les panotxes”. Un llibre senzillament imprescindible que va rebre dos premis Ictineu el 2019: el de millor antologia fantàstica traduïda i el de millor conte traduït, per “La trinxadora”; per la seva banda, L’Altra Editorial s’atrevia amb el primer assaig de King traduït al català, el brillant Escriure: Memòries d’un ofici (On Writing: A Memoir of the Craft, 2000), de la mà de Martí Sales i Sariola —encarregat també de la traducció al català de dues obres mestres de Shirley Jackson per a aquesta editorial: La maledicció de Hill House (2014) i Sempre hem viscut al castell (2016)—. Afortunadament, el públic català ha respost molt bé a aquesta aventura i el mes de març d’enguany arriba a les llibreries la segona edició d’Escriure: Memòries d’un ofici.

    

El darrer llibre de Stephen King traduït al català —també per Martí Sales i Sariola—, ha estat la novel·la La gran caminada (The Long Walk, 1979, amb el pseudònim de Richard Bachman), que va arribar a les lleixes de les llibreries ara fa quasi any, el setembre de 2020. Però, pel poc que sabem, sembla ser que ben aviat tindrem nous títols del rei del terror traduïts al català...

Acabo aquesta entrada amb una taula on hi trobareu les edicions al català dels llibres publicats per Stephen King. Com veureu, ja tenim set novel·les, una trentena llarga de relats i, fins i tot, un assaig de l’escriptor traduïts al nostre idioma. Els coneixíeu? I, permeteu-me una darrera pregunta, si poguéssiu triar un llibre de Stephen King per a que fos traduït al català, quin seria? Jo ho tinc ben clar: si fos una novel·la, ‘Salem’s Lot (1975), i, si hagués de ser un recull de relats, possiblement triaria Skeleton Crew (1985) —tot i que Nightmares & Dreamscapes (1993), també em barrufaria molt—.

 

ANY EDICIÓ ORIGINAL	TÍTOL ORIGINAL	ANY EDICIÓ EN CATALÀ	TÍTOL TRADUCCIÓ	EDITORIAL TRADUCCIÓ
1974	Carrie	1988	Carrie	Laertes
		1999	Carrie	La Magrana
1978	Night Shift	2018	Torn de nit	Males Herbes
1979	The Long Walk	2020	La Gran Caminada	Males Herbes
1983	Pet Sematary	1994	Cementiri d’animals	Enciclopèdia Catalana / Columna
1987	Misery	1993	Misery	Columna
2000	On Writing: A Memoir of the Craft	2018	Escriure: Memòries d’un ofici	L’Altra Editorial
2001	Dreamcatcher	2001	L’atrapasomnis	Edicions 62
2002	Everything’s Eventual: 14 Dark Tales	2003	Tot és definitiu: Catorze contes obscurs	Edicions 62
2006	Cell	2006	El mòbil (Cell)	Edicions 62
2006	Lisey’s Story	2007	La història de la Lisey	Edicions 62